El problema de l’habitatge. Poques solucions pels més vulnerables i manca de pisos protegits

El fet que quatre membres d’una família, inclosos els dos fills petits, morissin fa dos dies en un incendi a Barcelona posa de manifest una vegada més, que necessitem urgentment solucions habitacionals per persones en risc d’exclusió. Aquesta és l’urgent però és que el problema de l’habitatge al nostre país és molt greu en molts àmbits.

La família vivia en una antiga sucursal bancària al centre de Barcelona, al bell mig del benestant barri de l’Eixample. Estaven controlats pels serveis socials de la ciutat que els visitaven tot sovint i els ajudaven. El fill gran anava a l’escola amb regularitat. I no van poder ubicar-los en un habitatge digne? Això és molt trist i molt representatiu del que ens està passant. Mentre molt programes de televisió, els que tenen més audiència, parlen de banalitats o pitjor encara tracten aquets temes de forma banal o com si fos un espectacle, el problema no es converteix en quelcom urgent per la majoria de nosaltres i, pel que sembla, tampoc per les administracions públiques que hi tenen responsabilitat.

I és que la qüestió de l’habitatge té moltes arestes i poques bones pel ciutadà que necessita un sostre per viure, sobretot si té un salari baix, cosa ben normal actualment.

A Espanya en general hi ha un nivell molt baix d’habitatge públic en comparació amb la resta d’Europa. Una situació que la nova Llei de l’habitatge estatal pretén esmenar igual com ja va fer la Llei de l’habitatge del Parlament, tot i que ara està pendent d’una sentència del Tribunal Constitucional. És positiu que es fixin reduccions fiscal pels propietaris que rebaixin el preu dels lloguers dels seus pisos, que les comunitats autònomes puguin forçar els promotors a destinar un percentatge de les noves construccions a habitatge protegit, amb l’afegitó negatiu que els ajuntaments els hagin de compensar. Que no es puguin apujar els preus dels lloguers per sobre de l’IPC, etc. Però encara hi ha mesures que es podrien prendre com per exemple: per què no es regularitzen com habitatge la quantitat de locals que queden buits als barris com a conseqüència de la crisi provocada per la Covid-19 o pel canvi d’hàbits comercials?

Molts d’aquets es podrien destinar a habitatge protegit.

Un capítol molt important es sens dubte el que preveu aturar el desnonament de persones vulnerables fins que els ajuntaments no els ofereixin una alternativa viable. Però és que hi ha persones i famílies que no estan considerades com a vulnerables però que els costa arribar a final de mes i sobretot els costa pagar els preus abusius dels lloguers. Per aquestes persones gairebé no hi ha solucions. Habitatge protegit, molt escàs; pisos per sota el preu de mercat, massa pocs; limitació dels preus en zones tensionades, és una mesura positiva però s’ha de veure si és efectiva.

Només cal anar a una de les reunions setmanals que fa el Sindicat de Llogateres a diferents punts del territori. Són reunions/assemblees obertes on hi pot anar tothom i explicar el seu cas públicament. Entre tots miren d’ajudar i aporten possibles solucions per a problemes concrets. De tota mena. Des del que es troba amb un propietari que el que vol és que el llogater marxi per poder augmentar-ne el preu, els que li volen augmentar el lloguer de forma abusiva només perquè han fet petites reformes, fins als propietaris que eviten mantenir la mínima dignitat dels seus habitatges. És també molt corrent el cas dels propietaris que es neguen a tornar les fiances als llogaters al·legant tota mena de motius imaginatius i sovint poc reals. Els propietaris han de dipositar les fiances a l’Incasòl i aquest organisme públic el retorna al propietari quan s’acaba el contracte de lloguer. Aquests diners són del llogater però no hi té pràcticament res a dir si el propietari no els hi vol retornar, i menys durant els confinaments quan el tracte amb les administracions ha estat moltes vegades impossible.

El Sindicat de Llogateres fa una bona tasca per molta gent. Una tasca que també podrien fer en bona part els ajuntaments si no fossin tan feixugues, poc àgils i a voltes inútils les seves burocràcies.

Molt important també, un pis protegit no pot ser de venda perquè tard o d’hora torna al mercat lliure i per tant al terreny de l’especulació tan habitual en el nostre mercat de l’habitatge.

Periodista
Periodista tarragonina que ha exercit la major part de la seva activitat professional a RTVE. Ha estat redactora, directora de RNE a Catalunya i corres-ponsal parlamentària al Congrés i al Parlament.