El ‘punyeter castell’. O quan fallen els fonaments

L’intercanvi de retrets entre el president de la Generalitat, Joaquim Torra, i els membres de Ciutadans és una constant en el Parlament de Catalunya. L’últim episodi data del Ple de dimecres passat. Torra, dirigint-se al portaveu Carlos Carrizosa, li va recomanar que «vagin a conèixer els ateneus populars, les colles castelleres, la gent que es preocupa del seu barri, dels que estan lluitant per tirar endavant...» 
Carlos Carrizosa li va contestar així: «Vostè què sap de la meva vida i vostè què sap del meu vincle amb Catalunya? I per on he passejat i per on no. Vostè suposa que, com que sóc una bestiola d’aquestes que crida i posa recursos, doncs no he anat a veure un punyeter castell en la meva vida». 

Vaig presenciar l’escena del Parlament amb pena. Pel possible menyspreu que representava l’expressió del portaveu de Ciutadans. Però, especialment, perquè amb aquell intercanvi de retrets emergia de nou la degradació de la societat que, creiem, havíem construït al llarg de tota la vida.

Si hi ha un símbol de la cohesió d’una societat, són els castells. Si hi ha un projecte cívic que necessiti tant la cooperació i la solidaritat entre les persones, aquests són els castells. Si existeix una expressió cultural que sigui fruit de l’esforç col·lectiu, parlem de castells. És la generositat de cada un dels membres de la colla el que acaba construint una obra que és de tots: la suma del talent, l’equilibri i la força de cada un. Des de la pinya fins a la canalla.

Així ho he vist d’ençà que tinc ús de raó. Vivia a Valls, en el número 5 del carrer de la Cort, a tocar de la plaça del Blat. Els castellers formen part del meu paisatge vital. I sempre sentia una gran admiració per les colles que acompanyades per les gralles passaven per davant de casa anant cap a la Plaça, per Sant Joan, per Santa Úrsula... Però el que m’ha quedat més gravat en la memòria era veure com es transformaven les colles a mesura que anaven incorporant als fills dels immigrants.

Parlo dels anys 60, els de la meva infantesa, quan arribaven a Valls, com a tot Catalunya, centenars de famílies d’Andalusia i d’Extremadura a la recerca d’un futur pels seus fills. Recordo que la trobada no va ser fàcil. Però vam tenir la immensa sort de comptar amb els castells, que van fer de porta d’entrada dels nouvinguts. I també vam rebre la seva generositat a l’hora de sumar-se a una tradició cultural que acabaven de descobrir.

M’agrada pensar que els castells van contribuir, i molt, al descobriment mutu dels uns i els altres. I que precisament, en els castells vam deixar de ser els ‘uns’ i els ‘altres’ per ser tots ciutadans d’un mateix poble. I també m’agrada pensar que la incorporació dels fills dels immigrants van contribuir a salvar i fer créixer el fenomen dels castells.

Per tot això em va fer tanta pena l’episodi de l’altre dia al Parlament. El president Torra donava per fet que els diputats de ciutadans, i per tant el milió llarg de persones a les quals representen, desconeixen o ‘passen’ d’una de les grans manifestacions de la cultura catalana. I com a resposta, el portaveu va deixar anar el ‘punyeter castell’, una expressió que tant si és conscient, o ve del subconscient, representa tot el contrari d’aquell esperit que jo havia viscut a Valls.

Tinc la sensació que de mica en mica la societat catalana va perdent el que havia construït. I com amb les cases, primer surten esquerdes que, si no es reparen, es van fent més grans. I, un dia, sense adonar-nos compte, fins i tot es deterioren els fonaments. I penso que l’altre dia ja estàvem aquí. Perquè els castells van ser claus per deixar de ser ‘els uns’ i ‘els altres’. I, en l’últim Ple del Parlament, els van fer servir per a tot el contrari. Quina pena!

Periodista
Rius és professor i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ i va ser degà del Col·legi de Periodistes. Ha estat vinculat a Mestral, El Pati, El Periódico, TVE, La Vanguardia, Público i Eldiario.es