El què i el com: Cal conèixer les claus de la comunicació per no ser enganyats

El què, allò que expliquem, les dades que donem a conèixer i les novetats que aportem a la informació, és important, però no ho és més que la manera com ho diem, de tal forma que l’un no s’entén sense l’altre i a l’inrevés. Si en el discurs periodístic separem aquestes dues formes interrogatives, es pot donar el cas que una gran notícia quedi amagada per la incapacitat del comunicador de fer-la atractiva als ulls del lector, i aquest deixi de llegir-la. En canvi, una gran mentida pot esdevenir veritat si el que la revela coneix les tècniques de la comunicació i és capaç d’adornar-la de tal forma que cridi l’atenció d’aquell a qui va adreçada.

Explico això perquè al món en què vivim, subjectes com estem a les alertes del mòbil, als 280 caràcters de Twitter, al comentari immediat de Facebook i a la fotografia instantània d’Instagram, prima tant la rapidesa i la manera amb què expliquem i llegim coses, el com, que no ens queda temps, afamats com estem de consum d’informació, a verificar-ne la seva veracitat, el què. 

Amb la invenció de la impremta al segle XV es va fer un pas de gegant per treure el saber de les mans dels seus propietaris, bàsicament l’Església, i apropar-lo a tots aquells que sabien llegir; però en un món on a començaments del segle XX el 60% de la població espanyola encara era analfabeta, la veritable democratització de la cultura no es produeix fins a l’aparició de la ràdio, el primer mitjà, fins aleshores, amb capacitat de ser escoltat i entès per tothom i de generar intercomunicació amb l’oient, convertint-se, de fet, en el referent més immediat de les xarxes socials modernes.

Des del punt de vista dels efectes que causa entre la població l’aparició d’Internet, la revolució que s’està produint d’un temps ençà supera amb escreix la que en el seu dia van provocar els invents històrics a què m’he referit, perquè ara, per primer cop, els mitjans de comunicació convencionals ja no tenen el monopoli de la informació. A Internet, el botó està a l’abast de tothom. 

Destriar el gra de la palla

Per això és bàsic que en aquest món globalitzat en què, a diferència de no fa tants anys, és més fàcil accedir a les grans notícies de caràcter internacional que no a les de l’àmbit més proper, els ciutadans tinguem la capacitat de saber destriar el gra de la palla per evitar perdre’ns en el garbuix de dades, molts cops contradictòries, massa ocasions falses i, sempre, infinites. 

Per no comprar gat per llebre i per aspirar a una societat més justa, el periodisme, ara mateix immers en una crisi d’importants dimensions, és més fonamental que mai, sí, però, sobretot, és imprescindible que, des de petits, els ciutadans que demà diran la seva aprenguin les claus de la informació i de la comunicació per saber-se moure entre el què i el com, cosa que ja saben fer els més poderosos del planeta.

Probablement el com, la manera d’adreçar-se als votants, el domini de l’escenografia i el seu posat tranquil, en contraposició al del seu antecessor George Bush, va ser decisiu perquè el gener de 2009 Barack Obama es convertís en el primer president negre dels EUA, però en la seva victòria també van tenir un pes important les receptes socials que va plantejar, el què, mai abans escoltades pels ciutadans nord-americans. 

Molts analistes conclouen que les xarxes socials van ser determinants perquè Donald Trump es convertís en l’inquilí de la Casa Blanca. Ell ha estat qui aquests dies ha dit que «al país li aniria bé una mica d’escalfament global per combatre les baixes temperatures que s’esperaven la nit de cap d’any als estats de l’est». Una manera cínica d’utilitzar el com, sense importar-li per res el què, amb l’únic objectiu de buscar un titular fàcil i enganyós que serveix per amagar l’urgent debat sobre el canvi climàtic. 

*Nascut a Alcover, Girona ha estat sempre vinculat a la SER. Va començar a Ràdio Reus on va ser redactor, cap dels serveis informatius i director. Actualment és director de la SER a Catalunya.