El que és bo per al Joan XXIII és bo per a tothom

Ja fa temps que expresso tant en públic com en privat la meva preocupació pel futur del model sanitari de la nostra ciutat, un model que, ara com ara, presenta incerteses i incògnites que generen angoixa entre la ciutadania.

Des del primer moment he dit, i torno a repetir, que no es tracta de cap batalla d’aquestes que col·loquialment se’n diuen de campanar. Qui ho vulgui interpretar així s’equivocarà i molt. El problema que tenim és tan gran que no es pot frivolitzar. Per tant, com que jo no sóc partidari d’aquesta simplificació demano, també, que ningú interpreti les meves manifestacions des d’aquesta perspectiva reduccionista i simplista.

I com que la realitat sempre ens enxampa sense haver fet la feina que toca, el cas de l’enterovirus que aquests dies és, dissortadament, de primera rellevància ha posat en evidència la necessitat inajornable de disposar a la nostra ciutat d’un hospital maternoinfantil i també d’una UCI pediàtrica a Joan XXIII.

La reobertura de l’UCI pediàtrica de Joan XXIII, que val la pena recordar que estava prevista per l’any 2003, és avui en dia imprescindible i ja no es pot demorar més. Així ho corrobora el fet que els casos més greus per enterovirus hagin estat derivats a l’Hospital Vall d’Hebron. Cada any, per diverses malalties, les derivacions a Barcelona afecten una mitjana de 400 menors, quantitat que s’arriba a duplicar si hi afegim els nounats.

I aquí és on queda en evidència la fallida del model sanitari de la nostra ciutat en el moment actual. Un model amb mancances i que no dóna el servei que se li reclama. Un model que, a més, no sabem ben bé quin és perquè ningú l’explica ni, tampoc, cap on se’l vol fer evolucionar. El vell aforisme que diu que «és bona notícia que no hi hagi notícies» en aquest cas és fals. La manca d’informacions i de concreció sobre el que es pensa fer amb la sanitat a la nostra ciutat és una notícia molt dolenta. Quan no es dóna informació apareixen els rumors, els quals generen confusió i especulacions de tot tipus.

Hem de pensar l’Hospital JoanXXIII no només des del punt de vista dels usuaris dels diferents serveis sinó també des del punt de vista dels professionals que hi treballen. Així doncs, la mateixa angoixa que es genera vers els usuaris també es genera en els professionals que veuen com la incertesa laboral és un factor que els apel·la directament.

És per això que insisteixo a reclamar la concreció del que es pensa fer amb l’Hospital JoanXXIII. Els tarragonins i tarragonines ens mereixem saber si l’UCI pediàtrica es reobrirà aquest 2016, si el tercer hospital maternoinfantil de Catalunya es pensa ubicar a la nostra ciutat, si continuaran alguns quiròfans tancats a les tardes, si es mantindran tots els serveis actuals, si s’acceleraran les remodelacions pendents.

Com diuen els comunicadors, «fins i tot el silenci comunica», i en el cas de l’Hospital Joan XXIII el que el silenci actual comunica és, només, dubtes i incerteses. És allò de la calma que precedeix la tempesta.

La mala notícia dels casos d’enterovirus que sembla que afecta quaranta menors de la nostra demarcació, posa en evidència les mancances del model sanitari a la nostra ciutat, de la mateixa manera que un malaurat infart va haver de ser el revulsiu que feia falta per recuperar la unitat d’hemodinàmica a Joan XXIII que en aquest temps de funcionament tantes vides ha salvat.

És per això que reitero que quan parlem de sanitat hem de fugir dels reduccionismes, la demagògia i les mitges veritats. I és també per això que ofereixo mà estesa per planificar, conjuntament, el futur d’aquest hospital. És molt important que siguem capaços de dimensionar correctament les inversions necessàries per garantir el finançament d’aquest equipament de manera que continuï desenvolupant el seu lideratge sanitari en el territori.

Si algú posa el Joan XXIII en crisi, també posarà en crisi el model sanitari del sud de Catalunya i l’atenció hospitalària pública i de primer nivell a tota la demarcació. M’agradaria que quedes ben clar que el que és bo per Joan XXIII és també bo per a tothom, visqui on visqui.