El que no es diu... es reinterpreta: Parlar i reconèixer

Hi ha parets per pintar que fan lleig però d’altres que queden vintage i estèticament perfectes. La Sala Beckett -de teatre- té este aire que realça el desgast propi dels espais transitats i aprofitats. I l’escenari és dels que permet que l’espectador convisqui amb actors i actrius. No hi ha distàncies, no hi ha desnivells. I esta proximitat et fa sentir dins l’obra. Per això, a estones vaig incomodar-me perquè estava allí enmig amb ells sense ajudar a ningú i els veia patir a tots dos. Patiments diferents. Un més profund, l’altre sobrevingut.

El que no es diu es reinterpreta. I cadasqú en fa el discurs que més li convé. El que no es diu es queda a dintre i pot fer mal. El que no es diu és l’obra de teatre que ha escrit Marilia Samper i també és ella qui la dirigeix. Amb esta obra Samper -amb Marta Buchaca de productora- posa sobre l’escenari la cultura de la violació. Es tracta «de parlar i de reconèixer», diu la directora. Destaca el fet que «l’home comença a reconèixer les agressions» i és este un pas endavant. És el rol que li ha otorgat al personatge. Un rol de canvi.

El privilegi de veure l’obra en petit comitè dies abans de l’estrena -dimarts fan la primera funció, permet saber què hi ha fora de l’espai il·luminat. I el que hi ha és aquella mirada que necessita saber si hi ha una aprovació o un rebuig. Són vàries les dificultats del text però una és que «és una conversa, una discussió que duraria hores i l’has de resumir mantenint les pauses», exposa Samper. El teatre és, sempre, un troç de la vida. I van del passat al present i els dos actors són més d’un sol personatge i et porten de l’adolescència a l’edat adulta, de la casa al carrer sense que t’adonis que no t’has mogut d’enlloc. S’intueix que tindran l’aprovació del públic. Avui seria el dia per fer canvis però reben felicitacions. La llum la volen millorar, reajustaran algun focus. Poca cosa. La productora els diu als dos actors, al Xavi Saez i a la Muguet Franc, que s’embrutin una mica les sabates, que es veuen massa noves i no pot ser. Sí, ho faran, però ells ara no estan per això. Él el primer dia amb públic -un públic de tres persones-, el que necessiten és saber què què tal. Ells esperen una crítica de la interpretació, de com millorar-la. Se’ls hi veu als ulls, uns ulls que criden, que estan a l’espectativa. Ah però la interpretació està molt bé, la Buchaca els hi diu que sí, que genial, per això es posava amb les soles de les sabates.

El perfeccionament dels detalls és constant, fins i tot un cop estrenada una obra. Hauran d’anar en compte amb el to de veu perquè els moviments per l’escenari fan que donin l’esquena ara a una part del públic, més tard a l’altra. Com a públic és de les obres a les que no se li pot donar l’esquena. Forma part d’esta embranzida social on tothom hi pot sumar per promoure un canvi. «Estic posant les coses al seu lloc» diu l’actriu quan portem una mitja hora d’espectacle. «La manera com ho expliques ...» li retreu ell. La manera com s’expliquen les coses és molt important. De quina manera ens expliquem la vida les pel·lícules? I als informatius? Quina vida ens expliquem i com ens l’hem explicada ... Com ens hem anat disfressant algunes coses. Diguem-ne coses és que una paraula molt simple que ens permet encabir-hi molt, com un sac. Hi veig el teatre ple d’adolescents. No és una obra per a adolescents, és una obra per a tothom que no poden perdre’s els joves, que tenen part del discurs per construir.

Hi ha moments a la vida que tanquem els ulls, quan sabem que algú tanca els ulls, la resta els hem d’obrir, perquè hem de veure la realitat tal com és, no hem d’esperar a sentir-ne reconstruccions interessades posteriors.

Nascuda a l'Ametlla de Mar. Autora del llibre Sense Cadàver/Sin Cadàver. A TV3 informa de notícies de làmbit judicial, policial i de la seguretat.