Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

El que resol

Vull parlar de Tarragona. Del vaixell italà que fa dies estén l’ombra de la repressió

Jesús Monllaó

Whatsapp

Benvolgut Josep Fèlix Ballesteros, ens vam conèixer fa temps, molt abans que fossis alcalde. Recordo que em vas animar a treballar de valent per Tarragona i així ho vaig fer, amb tu, junts. Recordes el dia que, sent ja alcalde, et vaig confirmar que faríem la pel·lícula? Ens vam emocionar junts. Recordes el dia que et vaig demanar que em cassessis? Per a mi va ser un honor, i per la família de la dona que em va acceptar com a marit, que són socialistes de soca-rel, un orgull. I no m’equivoco quan dic que ets una persona empàtica i dialogant que sempre dóna espai al seu interlocutor. 

Per tot això i més que no menciono per no fer un panegíric de les teves virtuts, necessito que entenguis com de difícil se’m fa escriure’t aquesta carta. Ras i curt: el dia del referèndum et vaig trobar a faltar. El teu silenci va ser eixordador. Ja sé que dius que governes per tothom però el diumenge, per a no molestar els que s’ho miraven des de la finestra de casa seva vas ignorar una part substancial de la teva ciutadania que estava sent humiliada i atonyinada. 

No vull entrar en les raons polítiques del que va passar diummenge. Tampoc vull entrar en el pragmatisme historicista de com s’originen les revolucions i el preu en litres de sang que s’ha de pagar per aconseguir la llibertat. Vull parlar de Tarragona. Del vaixell italià que fa dies estén l’ombra de la repressió. Del teu anar xiulant esperant que els conciutadans que volien votar es quedessin atemorits a casa. 

Però aquest cop una part substancial de la ciutadania tarragonina, tot i conèixer com les gasta l’Estat espanyol amb qui pactes, va voler exercir un dret fonamental i van tornar a ser castigats per desobedients. Pep Fèlix, tu també coneixies el pa que s’hi dóna. Ho hauries d’haver previst. 
En aquell col·legi electoral on cada 10 minuts algú deia: «ja vénen», i la ciutadania a qui et deus tremolava però aguantava (no saps quantes vegades em vaig emocionar d’orgull veient-los arraulir-se acollonits però decidits a la porta per defensar les urnes), jo esperava que apareguessis investit d’autoritat, mudat i amb el bastó d’alcalde com a les festes, per aturar els repressors. Però, en camisa i al sofà de casa, vas permetre que els llops mosseguessin, per no ofendre –un cop més– els que s’ho miraven des de la finestra. I vas escriure un parell de missatges online per apaivagar el soroll dels cops de porra a la teva consciència, missatges que mostraven una equidistància lamentable mentre tota la força bruta venia d’una banda i les hòsties les rebia l’altra. 

L’entrevista a Tarragona Ràdio aquest matí ha estat la constatació que ets un alcalde amb massa llast, lligat de mans i peus per uns pactes amb gent molt menys empàtica que tu però que t’embruta amb el seu menyspreu. Ja saps: «dime con quien andas».

Avui dia, una porció significativa de la teva ciutadania resta colpejada però sencera, però els llops ja han tastat la sang i en volen més. Restaràs immòbil davant el que tu i jo sabem que ha de venir? Hi ha moments en el que l’equidistància esdevé connivència. Si no saps o no vols fer res, deixa que la ciutadania esculli un nou líder que ens defensi. A tot@s. Perquè un dels significats d’al-qadi, d’on ve la nostra paraula alcalde, és ‘el qui resol’, i tu no has resolt res de res, i analitzant la teva reacció postrepressió, no sembla que en tinguis cap intenció. 

Respectuosament, 
Jesús Monllaó-Plana
conciutadà teu de Tarragona

Temas

Comentarios

Lea También