El regal enverinat o: El miracle misteriós dels depredadors tradicionals

Un desfici recorre els despatxos i els Círcols de la gent amb possibles del Cap i Casal. Sembla que AENA ha decidit abocar la tan esperada (i anunciada manta vegades per dretes i esquerres madrilenyes) pluja de milions a l’aeroport.

Això, ha engrescat com a xiquets petits quan arriba el Tió, totes les forces vives barcelonines. Consideren que l’esquifidesa que abocaran a El Prat, ens durà la tan desitjada recuperació econòmica.

I diem Aeroport del Prat, perquè el nom amb el qual se l’ha batejat recentment de manera gratuïta, representa un personatge, malgrat el respecte degut al càrrec, que potser no és pas tant meritori com ens han volgut fer creure.

És curiós com ningú no es pregunta per quins set sous, AENA, empresa pública parcialment privada, que sempre ha estat un organisme que ha intentat soterrar tots els aeroports catalans en benefici del monstre que han creat a Madrid, de cop i volta, ha decidit fer inversions a El Prat?

Ningú no es pregunta si aquests diners formen part d’aquells milions post-pandèmia que afirmen que han d’arribar d’Europa?

Ningú no es pregunta per què han optat per una reforma antiga que ja havia quedat obsoleta fa anys?

Ningú no es pregunta si finalment aquesta és la solució per fer el hub tan desitjat o només servirà per continuar donant servei a companyies low-cost que inunden de turisme de baixa estofa les nostres contrades?

Ningú no es pregunta si aquesta inversió a l’aeroport de Barcelona, aportarà algun benefici a Reus i/o Girona? Per no parlar d’Alguaire, aquell despropòsit que encara ningú no ha entès. Mesos sense vols, instal·lacions sense sistemes per aterrar amb boira... A qui va convenir aquella despesa?

Perquè, al capdavall, diguem la veritat encara que només sigui una vegada. De la famosa indústria del turisme a la qual tots els empresaris del país hi estan abocats (enlloc de diversificar les inversions com caldria fer si fossin una mica més intel·ligents), només en viuen bé uns quants. Ells.

Hi ha la famosa cantarella: això dóna molts llocs de treball. Potser ja va sent hora que baixem de la figuera i ens adonem que, en gran part, és treball precari, dolent, estacional i sobretot, mal pagat.

Evidentment totes aquestes reflexions molestaran. Els afectats iniciaran una campanya de cartes al director dient que pixo fora de test i que no compto treballs indirectes i la riquesa a nivell de PIB i bla, bla, bla...

Un país que pràcticament basa la seva economia només en el turisme és un país, tard o d’hora, abocat a la misèria. La pandèmia de la Covid ja ha estat una mena de primer avís. Què vindrà en un futur? No ho sabem, però la bóta de sant Ferriol no rajarà tota la vida.

Hi ha persones que semblen estranyament encaterinades amb Madrid i els seus capitostos. Servidor, cada cop que hi he estat, sempre he tingut la sensació d’arribar a l’infern. A l’estiu sembla que l’aire es pugui encendre sobtadament en una gran bola de foc que ho consumirà tot i, a l’hivern, milers d’agulles se’t claven a la pell en una mena de puniment dantesc.

I aquella falsa amabilitat dels seus habitants que, quan senten el teu accent català, ja et miren amb una certa displicència, fruit de segles d’anticatalanisme encobert i potenciat per les ànsies imperialistes castellanes.

Res que no sigui un regal enverinat pot venir de Madrid. Res que no et vulgui prendre la taula, el llit i a més a més, ho faci amb l’engany més pervers de tots: aquell que fa semblar que t’estima amb presents. El llibre de l’Apocalipsi (12, 9) anomena Satanàs, «el qui enganya el món sencer».

Res no ens fa pensar que Madrid no sigui la residència habitual del gran ensarronador.

De ponent, ni vent, ni gent. El 1913 Rovira i Virgili, escrivia: «Entre les grans mentides convencionals de la política catalana hi ha la d’aqueix germanívol amor que, segons diuen, ens portem els catalans i els espanyols».

És evident que tot és fum. Tant de bo m’equivoqui. Però, tots, inclosos els que gràcies a la inversió se’n poden omplir les butxaques, saben que, en el fons, no vaig gaire errat d’osques.

Més de trenta anys treballant a en mitjans de comunicació per arribar a la conclusió que en aquest món, al capdavall, no hi ha res a fer. Ni a Vilallonga del Camp, lloc que em va veure néixer i patir uns brams incansables durant els primers mesos de vida, ni als llocs on, presumptament, la gent té més estudis i més urbanitat. Sovint, és tot al contrari.