El relat alternatiu de la caiguda del banc andorrà on jordi Pujol amagava l’herència

«Des que va venir Rajoy en la primera visita d’un president del Govern espanyol a Andorra, aquí no ha tornat a créixer l’herba». Això em deia fa tres anys un exdirectiu arran de la intervenció de la Banca Privada d’Andorra (BPA), una situació que sobrepassa les explicacions purament financeres i producte d’un còctel explosiu que combina la voluntat recurrent d’atacar antics paradisos fiscals per part dels Estats Units, l’interès de la policia patriòtica espanyola per treure els draps bruts de la família Pujol per frenar el procés independentista a Catalunya juntament amb el recel que va provocar la compra del Banco de Madrid per part de capital andorrà, amb la complicitat dels governs i de les grans famílies històriques del país pirinenc.

El veterà periodista Carlos Díaz Güell ho analitza al llibre Cas BPA, la conspiració dels silencis còmplices, al qual em van remetre per entendre què havia passat realment o, si més no, llegir el relat alternatiu.

Els propietaris del banc van denunciar amenaces de la policia patriòtica espanyola

El 25 de juliol de 2014 Jordi Pujol reconeix que la seva família ha tingut a l’estranger una herència milionària sense declarar. A més del terratrèmol polític que va provocar a Catalunya també va generar un fort moviment sísmic a Andorra, país on havia guardat la deixa del pare Florenci. Mig any després es produeix la visita oficial de Mariano Rajoy a Andorra, es convoquen eleccions al Principat per l’1 de març del 2015 i el 10 de març hi ha l’anunci d’intervenció de BPA. El detonant que fa esclatar la crisi és la publicació aquell mateix 10 de març per part d’un departament del Tresor dels Estats Units d’una nota que assenyala al banc andorrà com a «institució financera estrangera sotmesa a preocupació de primer ordre en matèria de blanqueig de capitals», basant-se en informacions sobre la vinculació amb tres casos procedents de clients de Veneçuela, la Xina i Rússia, tres països enemics de Washington. El regulador financer d’Andorra respon immediatament amb la intervenció de BPA i pocs dies després ho fa el Banc d’Espanya amb el Banco de Madrid, entitat que havia estat adquirida anys enrere amb la voluntat d’entrar al mercat espanyol de la banca privada.

Habitualment la intervenció d’una entitat financera es produeix quan hi ha un problema de solvència. Per això va sorprendre la ràpida i contundent resposta dels dos supervisors i que no s’optés per altres solucions de menor impacte, com el canvi de gestors i fins i tot la venda ràpida de les entitats per minimitzar l’impacte. La cosa encara costa més d’entendre quan els casos amb què es va basar la nota dels Estats Units i, en conseqüència, va servir d’argument d’intervenció, eren situacions molt anteriors que el propi BPA havia comunicat als supervisors interns i als auditors externs en matèria de prevenció de blanqueig de diners. En les corresponents investigacions mai es va poder demostrar aquest presumpte origen il·licit, ja que l’entrada i sortida sempre va ser via transferència bancària i mai per lliurament en efectiu. Per acabar-ho d’arrodonir, onze mesos després, l’organisme nord-americà va emetre una comunicació que deixava sense efecte la nota inicial.

El Tresor nord-americà deixà després sense efecte la nota que va provocar la crisi

La tesi que defensa el llibre és que va optar per un cap de turc amb la complicitat dels governs andorrà i espanyol. BPA era propietat dels germans Cierco, andorrans de primera generació a ulls de les famílies tradicionals andorranes (Pintat, Reig, Ribas, Cerqueda, entre d’altres). De fet, la família Pujol havia tingut els diners a l’antiga Banca Reig, avui Andbank, però va traspassar-los cap al 2010 a BPA, on els propietaris van denunciar intents d’extorsió de la policia patriòtica si no «cantaven». El Banco Madrid tampoc gaudia de la simpatia del ministre De Guindos, donada la presència de directius pròxims a l’anterior administració socialista.

Amb la batalla judicial encara oberta, és curiós veure que l’ombra de la policia patriòtica és allargada. I precisament ara és fàcil preguntar-se si falta algun personatge públic de màxima actualitat en aquest relat, donada la seva afició a l’esquí i als paradisos fiscals.

* Economista i periodista. Nascut a Guissona, porta més de mitja vida al Camp de Tarragona, des d’on es desplaça cada dia a treballar a Barcelona, on és director comercial d’una companyia asseguradora d’àmbit català. Va començar la seva trajectòria professional al món del periodisme al Diari de Tarragona.