Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

El seny i la rauxa

Si del seny es pot passar a la rauxa, cal esbrinar per què sorgeix l’arrauxament

Josep Oliveras Samitier

Whatsapp

És normal que els estats tinguin problemes polítics per discordances i desequilibris que es puguin donar al si de la seva societat, especialment si aquesta no és homogènia, ni en recursos econòmics, ni en cultura, ni existeix un projecte comú que faci entusiasmar els seus ciutadans. Friccions entre regions d’un estat o estats d’una federació, i entre ciutats representatives de les demarcacions interiors, n’hi ha tant a Suïssa, com al Canadà o als Estats Units. Ara bé, una cosa és un desacord, una polèmica per un tema concret, i l’altra que una part de la societat d’una comunitat estigui disposada a segregar-se, i a través d’un procés arribar a esdevenir un estat independent. Si es dóna aquesta circumstància, és que hi ha causes profundes que ho motiven.

No hi ha rebel sense causa. 

En pedagogia se sap perfectament que denegar constantment alguna cosa, sigui raonable o discutible, porta a la desafecció, al ressentiment, malestar i a una possible trencadissa. L’aconsellable i raonable és que es dialogui tant com calgui, s’expressin les diferències i els punts comuns, i se cerqui el convenciment i la possible solució pactada que és tot el contrari al venciment, l’amenaça i el càstig, que són les pitjors fórmules per no solucionar res i que el problema torni a rebrotar amb més força. En el cas d’Espanya i Catalunya, hi ha sectors que en comptes d’apaivagar el conflicte, només han fet que estimular-lo a base de provocacions, inflar els fets, escampar mentides, etc. Hi ha qui espera amb delit un xoc de trens, cosa que és difícil succeeixi perquè els amples de vies dels trens de la xarxa estatal i dels de la Generalitat són diferents, els uns encara que de via estreta solen funcionar normalment, i els altres de via ample no aconsegueixen donar satisfacció als usuaris per les múltiples avaries. No hi ha coincidència, encara que existeix la possibilitat de fer intercanvi de càrregues. 

Que no hi hagi un xoc frontal no vol pas dir que no es pugui produir algun accident provocat de forma explícita o implícita. Tothom sap que els inicis de la confrontació actual dels governs neix quan un partit polític es nega a acceptar la formulació d’un nou Estatut per a Catalunya, no participa en el seu redactat, el rebutja, fa una campanya per tot Espanya en contra d’aquest Estatut que és retallat i aprovat per les Corts espanyoles, votat i aprovat en un referèndum, sancionat amb la signatura del rei, i després denunciat i parcialment desaprovat per un Tribunal Constitucional que directament no representa ningú i amb membres d’imparcialitat discutible. A partir d’aquí, hi haurà massives manifestacions al carrer, un govern de la Generalitat i membres del Parlament que a vegades es fan el pinxo, i un govern d’Espanya i dirigents o diputats de partits estatals que també solen donar mostres de castissa chulería. Per acabar-ho d’arreglar, el president d’aquest darrer govern practica el galleguisme més emboirat. No és que se sàpiga si puja o baixa l’escala, és que resta parat en un replà per veure qui s’entrebanca. El gran historiador Jaume Vicens Vives té un llibre titulat Notícia de Catalunya, sense la lectura del qual es fa difícil entendre què és aquest tros del nord-est peninsular i les peculiaritats de la cultura de bona part dels seus habitants. En el llibre parla del perill de voler fer les coses de pressa i de deixar-se emportar per l’engrescament de la bullanga. Remarca seguint el filòsof Josep Ferrater que entre els catalans hi ha unes característiques fonamentades en el seny, la mesura, la ironia i el sentit de continuïtat o pervivència. El seny, el defineix com «la capacitat per fer-se càrrec de situacions concretes i es manifesta en el judici correcte i en l’acció eficaç sobre aquestes situacions». En sentit contrari, les qualitats poden ser frenades i capgirades per unes actituds en les quals es barregen l’exasperació, el sentimentalisme, l’arrauxament i la rebentada. 

Si del seny es pot passar a la rauxa, cal esbrinar per què sorgeix l’arrauxament i el grau d’aquest, si és general o només d’uns quants, i si els motius són idèntics o hi ha diferències entre el que els uns i els altres manifesten, perquè entre les causes d’entrar en actituds que tendeixen a l’estat de rauxa hi pot haver el desencís, el desengany, l’incompliment de promeses i programes, la crisi econòmica, l’atur, les retallades en les inversions públiques necessàries i el desbaratament en infraestructures estèrils, la corrupció, el futur incert, la manca de projectes col·lectius engrescadors, etc. Però la rauxa s’agreuja per la demagògia forastera que propícia el victimisme, que humilia amb el sarcasme, amenaça amb noves inquisicions i pregona càstigs infernals.

egurament els presidents Suárez, González i fins i tot el primer Aznar haurien vist que la situació catalana podia ser un problema per a tot el conjunt estatal, i haurien actuat ràpidament cercant la conciliació i evitar arribar a l’estat actual. Lamentablement el president Rajoy ha continuat veient ‘hilillos de plastilina’ allà on hi havia un veritable ‘chapapote’. Segur que encara és possible, però difícil, fer entre tots una comunitat moderna, pràctica i eficient, justa, pacífica i tolerant, rebaixar els possibles arrauxaments i trobar el seny. L’abisme es produeix si la part contrària no entén el problema, i per tant no pot trobar la solució perquè ha perdut el sentit de la mesura.

Temas

Comentarios

Lea También