El silenci en temps de soroll. L’aventura d’aïllar-se del món

L’explorador noruec Erling Kagge és conegut al món de l’aventura per haver estat el primer home en arribar als tres pols del planeta: el Pol Nord, el Pol Sud i el cim de l’Everest. Un dia, després d’una conferència on explicava les seves peripècies a Saint Andrews, a Escòcia, uns joves se li van acostar i li van preguntar: què és el silenci?

La pregunta, tan simple i a la vegada tan complexa, li va deixar marca i el va impulsar a escriure un fantàstic llibret: El silenci en temps del soroll. És un llibre curt i bonic, d’aquells que te’l llegeixes amb cura per no malmetre’l. El cas és que, aquí, aquest explorador filòsof –o filòsof explorador– hi recull els pensaments, sensacions i reflexions després de decidir explorar –i explorar-se– al lloc més silenciós del planeta: l’Antàrtida. Durant cinquanta dies i cinquanta nits va caminar sol, camí al Pol Sud, sense cap altra distracció que ell mateix submergint-se a les profunditats del blanc antàrtic. Us podeu imaginar la sensació? Així, explica, va comprendre què era el silenci. I és que a diferència del so, que és físic i es pot mesurar quantitativament en decibels, el silenci és més aviat una idea. Una sensació. Una noció. El silenci no és només la falta de soroll acústic, sinó un element visual i, sobretot, mental.

Kagge va caminar sol durant cinquanta dies i cinquanta nits, sense cap altra distracció que ell mateix 

De fet, hauríem de parlar de silencis, perquè n’hi ha de dos tipus. Per una banda hi ha el silenci ràpid, instantani, aquell que es concentra en petits moments. Breus oasis enmig del caos. L’instant en què l’aigua de la dutxa et toca el cap, aquella sensació quan tanques la porta a l’entrar en una casa buida, el segon després de xutar a porteria o el segon abans que caigui un castell. Petits instants en què, de sobte, tot el brunzit desapareix, i que fins i tot poden generar sensació de plaer. I després hi ha el silenci en gran. El que Erling Kagge va trobar a l’Antàrtida i que assegura que és capaç també de trobar a la seva Noruega natal. I posa un exemple entenedor: aquest silenci és deixar el mòbil a casa i perdre’t sol en la natura. Aquest silenci, al cap i a la fi, vol dir enfrontar-te a tu mateix. I és que avui en dia vivim instal·lats en una constant i contínua fugida del silenci prolongat. 

És la manera que tenim de protegir-nos de nosaltres mateixos. El soroll et fa viure la vida d’altres persones. El silenci, en canvi, et posa cara a cara amb la teva. Davant el silenci, només hi ets tu. Per això el defugim i tot ho tapem amb soroll. A casa, la tele encesa. Al cotxe, ràpid a posar la ràdio. Ja no sé sortir a córrer sense els meus auriculars. Aquell silenci incòmode quan estàs amb algú i ja no saps què més dir-li. El soroll també és la impossibilitat de netejar la ment. Passar-nos el dia envoltats de connexions. I d’interrupcions. Cada vegada som més incapaços de concentrar-nos. El mòbil és el nostre millor aliat, el nostre camell. El que ens subministra els imputs necessaris per no caure a les urpes del silenci. 

El soroll et fa viure la vida dels altres. El silenci et posa cara a cara amb la teva

Quan ha estat la darrera vegada que heu mirat una pel·lícula, o heu estat una bona estona llegint, sense interrompre-la per toquejar el mòbil? I si sou uns nouvinguts en això de la vida digital, encara. Però feu la pregunta a les noves generacions que ja no han conegut altra realitat que la de l’smartphone i la connexió permanent. 

La por al silenci
Ara, trencar el silenci és més simple i ràpid que mai: només cal desenfundar el telèfon i entrar ràpidament en contacte de nou amb el soroll: sons, avisos, notificacions, missatges. No heu experimentat aquella sensació de pànic quan t’estàs quedant sense bateria? O de vulnerabilitat, quan surts de casa i t’adones que t’hi has deixat el mòbil? És la por al silenci. Per això estem sempre ocupats. I quan no ho estem, ens ocupem buscant com ocupar-nos. 

Hi ha un moment al llibre on Kagge explica l’anècdota d’una excursió de muntanya en un paisatge de somni. El guia va donar als viatgers un paper on hi havia escrit «sí, és molt bonic» per evitar que els excursionistes trenquessin la màgia del moment comentant la bellesa del lloc. I és que en temps del soroll, el silenci pot ser revolucionari.

*Albert Mercadé és periodista. Actualment coordina ‘El matí de Catalunya Ràdio’. Ha treballat a Televisió de Catalunya, TAC 12 i Tarragona Ràdio. És professor i investigador en comunicació política a la Universitat Pompeu Fabra.