El sol, el petroli verd

La sostenibilitat mediambiental és el principal desafiament global que té la nostra societat. La Unió Europea ha fixat com a objectius en la llei del clima una reducció d’emissions del 50% per al 2030 i assolir la neutralitat climàtica el 2050, és a dir, zero emissions netes de gasos d’efecte hivernacle. Aquestes mesures tenen com a finalitat afrontar d’una manera decidida el problema del canvi climàtic i les seves conseqüències mediambientals. El canvi de model energètic serà cabdal i això implicarà en gran part passar d’un consum energètic basat en els hidrocarburs a un altre on les energies renovables jugaran un paper fonamental i bàsic si no volem veure afectada la nostra qualitat de vida tal com l’entenem avui.

El repte és molt gran i el camí a recórrer llarg, però a la vegada ple d’oportunitats si sabem jugar bé les nostres cartes. Alemanya, que és un dels països amb menys potencial per produir energia fotovoltaica quadruplica les xifres de producció d’Espanya i en el cas de Catalunya les multiplica per 50.

Les noves millores tecnològiques han incrementat el rendiment i eficiència tant de les plaques fotovoltaiques com la dels aerogeneradors, els costos €/kW (euros per quilowatt) per panell solar han caigut de manera exponencial els darrers anys, tant és així que el cost del quilowatt/hora (kWh) generat a través del sol comença a ser més competitiu que la nuclear i les d’origen fòssil.

L’impacte territorial i els fluxos econòmics mostren que deixar una evolució tan radical en mans del lliure mercat és un disbarat 

Aquesta revolució energètica i verda a través del sol i el vent pot dotar de sobirania energètica al nostre país, fet insòlit en l’època moderna a on bàsicament hem importat el 80% de les fonts d’energia d’altres països. Les quantitats d’energia que consumim a Catalunya són enormes, provinents majoritàriament de recursos fòssils o nuclears, equivalents a 3 tones de petroli per persona i any, i les magnituds econòmiques que se’n deriven són astronòmiques. Perquè tinguem un ordre de magnitud merament orientatiu i extrapolant-les a energia solar (poden ser d’altres), a Catalunya necessitem més de 1.000 quilòmetres quadrats de plaques fotovoltaiques amb una potència instal·lada de 50.000 MW (la que té avui Alemanya!) això és un valor total d’energia produïda en escenari 2050 d’uns 5.000 milions d’euros per any. En conseqüència, afrontem un repte monumental en un horitzó temporal de només 28 anys.

Però tot i aquests avantatges i oportunitats de futur, també hi ha certs inconvenients que no són menors. Les darreres setmanes s’ha pogut comprovar com la implantació de parcs fotovoltaics i eòlics han generat contestació i gran rebuig per part dels municipis afectats. L’ús intensiu del territori d’aquestes instal·lacions, l’impacte paisatgístic i una falta de diàleg com de consens amb els grups d’interès afectats han posat en peu de guerra diverses comarques. La percepció que es privatitzen els beneficis en favor de privats i es socialitzen les càrregues malmeten el paisatge d’una manera desigual i poc solidària s’ha estès arreu.

L’impacte territorial i també els fluxos econòmics associats mostren molt clarament que deixar una evolució tan radical en mans del lliure mercat és un disbarat que no es pot assumir, comparable al dels estats petroliers del segle XX on oligarquies, famílies reials o elits de qualsevol mena han cedit enormes beneficis a les multinacionals petrolieres sense cap o molt poc profit per les poblacions locals. És el cas dels «petroestats» que a tothom ens venen al cap.

A manera d’exemple, consideris que en les condicions actuals una hectàrea de plaques solars produeix uns 45.000 € d’energia elèctrica per any, dels que 1.000 o 2.000 euros van al propietari del sòl i la resta a l’inversor. El territori que acull aquesta instal·lació no rep res a canvi.

És des d’aquesta visió, on ens emmirallem en el cas de Noruega on la troballa de grans quantitats de petroli i gas al mar de Nord, va servir per transformar el país i passar a ser un dels països més igualitari, més progressista i el que d’una manera sistemàtica puntuava millor en els rànquings de progrés i benestar i que ha generat un enorme patrimoni públic, en favor de generacions futures.

Només el sector públic, el nostre sector públic, la nostra Generalitat de Catalunya pot generar les eines de planificació (per l’enorme impacte territorial) i les normes per a la distribució dels recursos generats entre promotors, propietaris i territoris afectats, amb la imprescindible equanimitat que un repte tan monumental requereix.

La revolució verda pot generar grans canvis, transformacions i riquesa al nostre país si ho sabem gestionar bé per la qual cosa implica el repte d’un lideratge decidit de les nostres institucions i concertat amb els nostres municipis. Només des d’una visió compartida i coliderada podrem afrontar el repte de la implantació a gran escala de les energies renovables. No podem deixar-ho en mans de fons d’inversió o de tercers que només miren, com és normal, per l’interès propi.

Aquesta riquesa l’hem de saber revertir en profit del país i dels llocs a on d’una manera solidària es produeix, generant noves oportunitats de futur. Això només es pot fer des del sector públic amb una visió estratègica i sistèmica, mirant l’interès general, però també sent sensible amb el que és local.

Només assolirem aquests objectius sent valents i empoderant el públic, planificant de manera equilibrada, concertada i en benefici de tothom. Aquí rau el repte, en ser audaços i fer el que van fer els noruecs amb el seu petroli que en el nostre cas és el nostre sol.

*Pere Segura, Enginyer de Camins Canals i Ports i alcalde de Vila-seca 

*Xavier Farriol Roiges, Catedràtic d’Enginyeria Química de la Universitat Rovira i Virgili i regidor de Planificació de l’Ajuntament de Vila-seca