El sou dels polítics

Crida l’atenció que el sou d’alguns polítics siguin discordants en relació amb el càrrec que ocupen. Com pot un president del govern o un ministre percebre mensualment menys diners que subordinats seus? Això no té explicació, a la vista de la majoria de la gent. O potser hi ha algun sobresou que no es coneix.

Sempre existeixen uns directors, uns presidents o uns líder que són els màxims responsables del departament que dirigeixen. I conseqüentment són els qui més sou perceben o han de percebre. Això es veu clarament en els estaments de qualsevol banc. El president té el sou més alt, el director general el segueix i prossegueixen els directors de cada departament, els caps de demarcació, de zona i els directors d’oficina. I naturalment l’interventor o el caixer cobren menys que el seu responsable. I sembla lògic ja que la responsabilitat de cadascú és diferent i, segons les obligacions assumides, han de disposar d’un sou proporcional.

Però ‘Espanya és diferent’, ens explica el govern del PP. El president del govern i els seus ministres cobren menys que els ajudants, segons la transparència salarial que en acaben d’exposar a la ciutadania. Part de la societat espanyola pot creure que cobren massa per la feina que fan o per la repercussió directa a les seves butxaques d’aturats o desnonats que no arriben a final de més. Alguns no poden pagar la electricitat, l’aigua o el gas i comprar aliments per nodrir els seus fills.

La classe mitjana –aquells que fins ara havien disposat d’una vida relativament fàcil, treballant i complint els seus deures– també els ha baixat el seu nivell de vida familiar. La classe alta –cada cop més opulenta- s’ho mira des d’un altre prisma. A uns pocs –que són ells– se’ls incrementen els sous o les entrades econòmiques de forma desmesurada.

Alguns presidents del govern si ocupaven l’ofici que tenien abans de registradors de la propietat, no sortirien cada dia a la televisió, ni als mitjans de comunicació i no viatjarien arreu del món, però mensualment els entrarien molts diners dels que ara –legalment?– no disposen. I alguns ministres també podrien ocupar aquells seients amb sous legals multiplicats per deu o per cent del que perceben avui.

No. Això no s’entén. Saben que algun dia els arribarà alguna porta giratòria a alguna d’aquelles multinacionals. I aquesta és l’única esperança que els queda. Quan van començar a dirigir els interessos estatals ho tenien clar. Actualment, si es que queda una mica de sentit comú i si les coses canvien –i obligadament han de canviar o canviaran–, s’han acabat els sobresous i les portes giratòries. I s’han d’acabar els sous multimilionaris d’aquells presidents que no són altra cosa que gent ‘normaleta’ que de no haver disposat una ‘maneta’ per posar-los al cim, mai no haurien arribat on són i cobrar les immoralitats que perceben.

Segons el meu criteri, els polítics han de cobrar com un bon professional. Han d’estar ben pagats de diners transparents i declarats. I mai el president del govern cobrarà per davall del subsecretari. Les coses han de canviar, el seny ha d’imperar i cadascú ha de percebre segons la seva responsabilitat. La foscor i la tortuositat ens porten a malpensar i a sospitar. I això no és bo per ningú. Recordin, senyors lectors, l’adagi de: ‘Doneu al César el que és...’