El trumpisme després de Trump

It’s all over folks deia en Bugs Bunny mentre mossegava la pastanaga al final de l’episodi de la tarda. Eren els anys 70 i els Estats Units eren un país envoltat de crisis, mini revolucions, segrest de l’ambaixada americana pel règim dels Ayatolás a Teheran i un President que dubtava entre el mal i el pitjor (Jimmy Carter). Per a nosaltres eren els temps de ‘The Boat Love’ i ‘Con ocho basta’. Gairebé tots sospiràvem per uns Levi’s i unes Sebago. Parlo d’una Tarragona que molts encara reconeixeran. Les Sebago de colorets per anar als iots que no teníem, eren un símbol molt important. Com els texans amb aquella etiqueta vermella. Eren altres temps...

Uns temps a on un gran Big Brother encara vetllava per la seguretat mundial, paternalista i abusiu, feia i desfeia règims, deixava anar cops d’estat un darrera l’altre a Llatinoamèrica i allà on convingués, però a qui cal reconèixer que tenir una virtut que avui ens sembla meravellosa: era un país previsible. I previsible ho ha estat fins les eleccions del 2016. Els que vam conèixer la presidència de George Bush jr i el seu mefistofèlic Vicepresident Dick Cheyney, creiem que havíem vist tot el que els EUA poden oferir de boirós, intransigent i rudimentari. Però anàvem errats, com anem sempre que intentem analitzar la realitat americana. Perquè el nostre problema és que el somni americà és bàsicament un miratge pels no americans. Som els europeus, benestants, blanquets i fans de Woody Allen i Paul Auster, els que encara creiem que els EUA són aquell país que vam inventar gràcies al Pan Marshall.

America first, ja era el lema del President Monroe als anys 20 del segle XIX quan deia America pels americans. Res és nou ni res sorgeix del no res. Donald Trump és el resultat d’una línia política coherent i robusta que des de l’arribada del Mayflower ha existit als EUA. Per tant hi haurà trumpisme després de Trump? Evidentment que sí.

Donald Trump no ha fet més que recollir els vots d’una Amèrica real que no respon als clixés que ens agraden. A Trump l’han votat dones, emigrants llatinoamericans (quina mania de posar a tots els llatinoamericans dins del mateix sac com si fossin un grup homogeni), afroamericans, evangelistes i ateus. Mentre no ens fem a la idea que el ‘trumpisme’ és una realitat electoral i no una grip passatgera, anem contra les roques.

Una exultant Kamala Harris, deia la nit de la victòria que ella era la primera dona vicepresidenta, però que no seria la darrera. És clar que no. La mare de la Kamala, una oncòloga reconeguda, li deia ja de ben petita que «poc importa que siguis la primera, vetlla per no ser la darrera».

Però el que la magnífica mare de la Kamala Harris no li va dir és que el passat sempre torna, d’una forma o altre. El que Kamala Harris no ens va poder dir l’altre nit és que Trump ha estat el primer (populista, imprevisible, unilateralitat, fanàtic i malcarat), però malauradament no serà l’últim i, encara més, el que ningú gosa ni pensar és que el nou representant del trumpisme segurament serà una dona, perquè, fins prova de contrari, el gènere no està renyit amb la mediocritat.

Nascuda a Tarragona, Natàlia Rodríguez, va començar a exercir al Diari de Tarragona. Va treballar a la Comissió Europea i col·labora en diversos mitjans. Viu entre París y Barcelona.