Más de Opinion

El vaixell de l'Alguer

Francesc Marco-Palau

Whatsapp
El vaixell de l'Alguer

El vaixell de l'Alguer

Fa deu anys, l’estiu del 2010 el vam passar a l’Alguer. Bé, realment van ser només uns quants dies, però el pòsit d’aquella intensa visita col·lectiva continua encara avui.

L’èpica del viatge va començar ja en el trajecte d’anada. El vaixell havia estat noliejat per la Generalitat de Catalunya per commemorar una fita que havia tingut lloc 50 anys enrere, quan l’agost de 1960. va dur-se a terme «Lo Viatge del Retrobament», una expedició d’un centenar llarg d’intel·lectuals catalans impulsada pel vallenc Pere Català Roca, gràcies a qui també es conserven nombroses fotografies de l’esdeveniment.

L’objectiu del 1960 -com, de fet, el de 2010- era la redescoberta dels vincles comuns entre Catalunya i l’Alguer. Pel que s’explica, aquella va ser una experiència vital que va marcar molts dels aleshores nens o joves algueresos, com recordaven emocionats.

De fet, les imatges de l’època ens mostren com el dia de l’arribada del buc, foren molts els algueresos que s’aproparen al port per veure aquella efemèride. La connexió perduda entre ambdós territoris, de la qual ens parlava el reusenc Eduard Toda, des de Càller, a finals del XIX, semblava que podia reviscolar.

D’aquesta manera, quan l’estiu del 2010 vaig apuntar-me al viatge, vaig pensar que seria una bona manera per recuperar la gesta esmentada a bord del Virginia de Churruca -els historiadors, ja se sap!- i ampliar el nostre saber de la ciutat de l’Alguer, que tot just coneixíem d’un viatge llampec de caràcter festiu.

Que en aquell vaixell s’hi trobessin un bon nombre de tarragonins no hauria d’estranyar a ningú. Tarragona i l’Alguer tenen una connexió especial: entitats amicals, coneixences mútues i també algunes col·laboracions institucionals i literàries.

Avui, quan pocs mesos enrere parlava per telèfon amb el gran poeta alguerès Antoni Canu (Ocier, Sardenya), ell em recordava justament aquest enllaç amb Tarragona, ciutat en la qual l’any passat va presentar el seu darrer poemari. Organitzat per l’Escola de Lletres, i amb paraules de la nostra poetessa insígnia, Olga Xirinacs, i del cultivat algueresista Xavier Brotons, l’acte va ser una nova prova d’aquest nexe que roman en el temps.

Si aquest estiu no podrem ser en aquella ciutat dels somnis, ni sopar a la fresca en les terrasses de la plaça, on ens passarien les hores taral·lejant les cançons tradicionals o improvisant noves estrofes, sempre podem recuperar els versos algueresos d’Antoni Canu en el que és el seu cinquè recull poètic: Ànimes precioses (Edicions Saldonar, 2019).

Amb pròleg de l’assagista de Càller Maria Cristina Biccio, aquest és llibre de dolça lectura d’un autor que, nascut a la població logurdoresa d’Ocier, arriba a l’Alguer i es fa seva la llengua que compartim i amb la que escriurà els seus poemes. Així, el llibre inclou una trentena dels seus darrers poemes, i una quinzena més d’anteriors, però que ara ha revisat. De tots ells, costat per costat, s’hi pot llegir també la seva adaptació a l’italià, feta pel mateix autor.

Als seus versos, Canu -Creu de Sant Jordi per la Generalitat de Catalunya aquest 2020- camina pels antics senders de l’illa i ens parla d’una primaverenca atmosfera de pau, de la lleugera brisa i de la veu del mar alguerès. També, i sobretot, dels solcs marcats de l’arada, de les espigues fèrtils i d’aquelles llavors que s’inclinen al cel i senten el do de la vida. Ell, de la terra, ha heretat l’esperança que l’acompanya en l’esfera dels dies.

El seu és el clam per la tradició agrícola, del cant de la falç, l’estima per la vida rural connectada amb la natura, que és també un camp vital en ressonància amb l’harmonia, que són espurnes de veritat: «Jo me senteix / arrelat a la terra / i les sues venes / són les mies venes / la sua falda / és una pàgina / on escriure versos».

I, així, mentre llegeixo els versos d’Antoni Canu, em venen a la ment les postes de sol a la platja algueresa, i els passejos de vesprada, entre les torres del bastió i els carrers estrets del nucli històric, que són l’escenari idoni per a les reflexions obertes, de fons.

Amb moltes ganes de tornar a apropar-nos a la Catedral de Santa Maria, allà on els algueresos poden trobar la Moreneta, la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, que mostra, de nou, aquest lligam entre els diversos territoris de parla catalana, de sastres i barbers, de bibliotecaris, excursionistes, jugadors de rugbi i dinamitzadors culturals.

Mentre esperem agafar de nou aquell vaixell -o ens hi adrecem amb l’avió, que ja torna a estar operatiu- seguirem llegint els poemes d’Antoni Canu, amb els quals descobrim el secret de les coses i el goig de les paraules que dansen en els seus versos. Versos de llum i de vida que ens transporten sempre en aquest Alguer que tants llaços té amb Tarragona.

Temas

Comentarios

Lea También