Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

El victimisme dels catalans (I)

Som víctimes de la manca de diàleg i d'una voluntat imperativa dels uns sobre els altres
Whatsapp

Els catalans som uns ‘victimistes’. Ho sentim tantes vegades que ens ho volen fer creure i potser acaben suposant que algun cop guanyaran la batalla. Les paraules del Sr. Montoro en la discussió dels pressupostos així ens ho ha manifestat. Acusant-nos de victimisme ens neguen les necessàries inversions i recentralitzen els serveis. Com a historiador exposaré unes dades sobre això.

Amèrica es va descobrir el 1492 i Espanya, de feia uns anys, ja disposava d’un rei i una reina comuns a tota la Península, els Reis Catòlics, Isabel i Fernando. Com que els dos monarques recelaven l’un de l’altre i tots dos desitjaven mantenir els costums dels regnes d’on provenien, en casar-se, van signar allò del ‘tanto monta, monta tanto Isabel como Fernando...’. Fernando provenia del regne d’Aragó on els seus territoris, València, Aragó i Catalunya, estaven confederats mantenint les seves lleis i Corts pròpies, i quan el monarca necessitava reunir els tres convocava Corts Generals. El mateix sistema de Confederació es va continuar amb el casament dels coneguts com a Reyes Católicos i entre els reialmes d’un i de l’altre.

Tant és així que Amèrica, un cop descoberta, com que era una conquesta potestativa del Regne de Castella-Lleó, només els seus súbdits pogueren anar a la gran gesta de ‘cristianizar a los indios’. Als habitants de la Corona d’Aragó, com que no érem espanyols, amb tota la raó, no ens hi van deixar anar. Fou a partir de l’any 1714, amb l’ocupació de Barcelona i amb la destrucció de les nostres lleis, les nostres llibertats i la supressió oficial de la nostra llengua, quan ja ens convertírem en espanyols. Però no espanyols de dret. Hagueren de passar 37 anys quan alguns empresaris demanaren de poder exportar els productes catalans sortint dels nostres ports sense necessitat de passar per Sevilla. Molt restringidament en sortiren alguns però encara hagueren de passar 50 anys més perquè el rei Carles II accedís a donar llibertat i lliure circulació de persones i mercaderies als territoris americans d’ultramar.

El 18 i 19 de setembre del 1869, el gandesà Manuel Bes i Hediger, alcalde de Tortosa, impulsà el Pacte Federal i es reuniren representants de Catalunya, Aragó, València i les Illes per crear una Espanya Confederada com havia estat abans del 1714. Autors contemporanis afirmen que fou l’origen del catalanisme polític i del federalisme espanyol. Uns anys més tard, l’11 de febrer de 1873, fou proclamada la 1a República amb el tivissenc Estanislau Figueres com a primer president. Un cop d’Estat del general Martínez Campos desbaratà totes les temptatives reformistes. El 1892 es reuniren a Manresa representants de totes les comarques i s’elaboraren les Bases per a la Constitució Regional Catalana, reclamant autonomia en tots els camps de l’administració, però les convulsions que vivia Espanya, sobretot als territoris d’ultramar, frustraren la idea d’aquella nova Catalunya que aspirava a la llibertat i el progrés.

L’any 1914 nasqué la Mancomunitat de Catalunya. Només s’uniren administrativament les 4 diputacions provincials però el progrés fou tal que s’obriren camins a pobles de l’interior que s’hi arribava per sendes, línies telefòniques a la majoria dels pobles, s’ensenyà el català a les escoles, es creà l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l’Escola de Bibliotecàries, l’Escola Superior d’Agricultura, la Universitat Industrial, l’Escola del Treball, es desenvolupà el comerç, la indústria i es promocionà l’assistència social. Catalunya progressà intensament i poblets nostres disposaren de telèfon quan moltes capitals de província espanyoles era un invent que havien sentit a dir que existia. El general Primo de Rivera acabà amb aquell floriment econòmic i obligà els ajuntaments a parlar en castellà i escriure les actes en el seu idioma i destruir tot allò que ressorgia en profit propi i de tots els espanyols.

Novament un cop d’Estat militar destruí la 2a República Espanyola. El general Franco s’aixecà contra el poder democràtic instituït per les urnes i provocà milions de morts i d’exiliats. No només hi hagueren morts, fam, destrucció i penúries. Espanya necessità 25 anys per recuperar el PIB del 1936. Un període fosc, autocràtic, aplicant només la llei d’uns.

L’any 1964 vaig examinar-me de llengua catalana a Barcelona i en sortir de la prova ens esperava la policia nacional. A cop de porra van detenir unes 10 persones que no pogueren córrer com jo i només per voler aprendre la nostra llengua. Foren arrestats, interrogats i maltractats a la caserna de la Via Laietana durant quatre dies. Ja en democràcia, en dos moments diferents, se’m va citar a dos jutjats catalans –un per un accident de trànsit i l’altre com a representant de l’Ajuntament de Gandesa- i se m’obligà a parlar castellà per vergonya dels jutges que no «entendían el idioma que les hablaba». Van haver d’habilitar els corresponents traductors. Dos funcionaris públics al servei de Catalunya no entenien el català.

Som ‘victimistes’? Tinc tot el dret a afirmar que som víctimes de la manca de diàleg i d’un voluntat imperativa dels uns sobre els altres.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También