El virus, el periodisme i l'art de saber comunicar el perquè d'un servei essencial

La comunicació sempre és essencial. Però en moments de crisi, encara més. És vital. Especialment per evitar la propagació del virus de la por, també de transmissió exponencial si no s’atura. I una crisi sanitària com l’actual pandèmia del coronavirus és un terreny adobat a les fakenews, a la infoxicació o la infodèmia. Neologismes que serveixen per definir noves síndromes que poden aparèixer quan el ciutadà té un excés d’informació per processar-la i, com a conseqüència, pot provocar angoixa. El millor antídot és la bona comunicació i la bona informació. En especial la que prové dels mitjans de comunicació.

La reacció instintiva de molts ciutadans davant de crisis com la del Covid-19 ha estat, i continua sent, buscar una explicació ràpida i plausible a fenòmens complexos. I les respostes difícilment les trobarà a les xarxes, canals on circulen informacions parcials, interessades o senzillament falses amb finalitats obscures.

Per aquest motiu, i en aquest moment, els mitjans de comunicació tradicionals estan sortint reforçats segons el seu consum, ja siguin online o offline, ràdio, televisió o premsa. Estan jugant, i ho saben, un paper molt important. Són els únics que amb la seva professionalitat, rigor i deontologia poden fer un cribatge entre la informació rigorosa i les mitges veritats i complir amb la vocació social que tenen en el seu ADN. D’aquí que hagin estat considerats com un servei essencial durant el decret d’alarma, encara que probablement no disposaran del reconeixement social que es mereixen.

Però la feina del periodista avui no és gens fàcil. Ha hagut de modificar la seva manera de treballar, en alguns casos confinats, aprofitant els ginys tecnològics per complir amb la seva responsabilitat. Modificar les rutines i les fórmules per accedir a la informació. En aquest sentit, les fonts informatives i les autoritats governamentals no ho han posat gens fàcil. És obvi que cal cercar solucions excepcionals. Però aquestes han de complir amb unes mínimes garanties de control.

Avui, ja ens hem acostumat a veure entrevistes telemàtiques des de casa dels protagonistes, però encara assistim sorpresos a rodes de premsa sense periodistes, amb preguntes que són filtrades pels responsables de comunicació i que posen en dubte els criteris sovint massa condescendents amb els interpel·lats. Sistemes que també angoixen els professionals quan no trobem respostes als nostres dubtes, quan no se’ns concedeix l’opció de repreguntar, qüestionar, o senzillament es respon sense sortir-se de l’argumentari preestablert.

Oportunitat perduda

Moltes d’aquestes situacions no compleixen ni amb les regles bàsiques que cal aplicar en la comunicació de crisi. La unificació de missatges és clau. I no ajuda gens la dispersió de veus per part dels governants. S’han multiplicat els missatges, alguns contradictoris, generant multitud de rumors i informacions no rigoroses. S’ha perdut l’oportunitat d’alinear i transmetre un sol missatge cap als mitjans de comunicació amb polítiques informatives de servei públic. Al contrari, s’ha beneficiat múltiples interpretacions editorials i fins i tot polítiques. S’ha confós la transparència amb la gestió de la informació. I aquesta, difosa de manera desordenada, genera l’efecte contrari al desitjat; més sobresaturació i desinformació.

Les contínues interferències dels representants polítics i institucionals no han ajudat gens. Per no parlar de les llargues compareixences públiques, que recorden règims autoritaris, on sembla que la informació va a pes, però buida de contingut. Han reduït la seva capacitat per imposar un relat exclusivament sanitari, tant de consells com de normes d’actuació. Per això els periodistes, una vegada més, ens veiem obligats a cercar la veu dels experts.

Situació sense precedents

És en aquest context que els i les periodistes sortim cada dia a complir amb la missió d’oferir informació del que passa, a ser notaris de la realitat, sovint sense més protecció que qualsevol altra persona d’un servei no essencial. Només amb el micròfon, la càmera o la llibreta per prendre nota del que succeeix, interpel·lar i controlar, explicar i complir amb el dret que té tota la ciutadania a rebre una informació veraç. I obviant en molts casos l’espasa de Dàmocles que els periodistes tenim amb les poques garanties de continuïtat del nostre treball i el nostre sou. Els mitjans de comunicació estan travessant una situació econòmica sense precedents, a causa de la caiguda de la publicitat, que deixarà molt tocada la professió. Es multipliquen els expedients de regulació d’ocupació temporal, amb poques garanties que la situació, en un futur pròxim, sigui reversible. Per això cal entendre que els periodistes som vocacionals i, ara més que mai, cal ajudar els mitjans, especialment els de proximitat, a continuar complint amb la seva funció. 

*Neus Bonet. Exdegana del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Neus Bonet va començar la seva trajectòria a Ràdio Salou i Ràdio Reus. Ha treballat a la Cope, Ràdio 13, el ‘Diari’ i Ona Catalana. Ha dirigit i presentat diversos programes de Catalunya Ràdio, així com els informatius més emblemàtics d’aquesta emissora. En l’actualitat presenta el ‘Catalunya Migdia’ del cap de setmana.