Más de Opinion

El virus que viu entre nosaltres

Soroll mediàtic. L’alarmisme desfermat pel coronavirus mostra els perills de la manca d’informació i de perspectiva en parlar de certs riscos, amb exemples que freguen l’absurd d’alguns programes matinals

PAU MIRANDA

Whatsapp
PAU MIRANDA

PAU MIRANDA

Sabeu quantes persones van morir l’hivern passat per grip als Estats Units? No? Va, imagineu un número. No, van ser més. En algun lloc de l’article es detallarà, però ja us dic que és ridículament més gran que les prop de 600 morts que ha causat el ja famosíssim coronavirus. És clar que encara queda molt per saber de la nova gran amenaça mundial, però del que sabem fins ara és molt menys letal que diguem el xarampió o que el SARS, una síndrome també provocada per un coronavirus i també originada a la Xina. I alguns experts ja avisen que en realitat és probable que al final aquest brot tingui una taxa de mortalitat encara menor que la registrada actualment (sobre 1 de cada 50 casos).

En qualsevol cas, és destacable el nivell de soroll i alarmisme mediàtic dels últims dies, amb exemples que freguen l’habitual absurd d’alguns programes matinals. Des de plató, la cèlebre presentadora dóna pas a un intrèpid reporter a les Canàries que ens ensenya amb posat tens l’entrada buida d’un hospital on hi ha en quarantena un grup de turistes alemanys dels quals un ha donat positiu. La càmera fins i tot fa zoom per mostrar, no us espanteu, l’ascensor barrat per una cinta de molts colors, com a les escenes del crim de CSI. Al final, però, el clímax es desfà quan el reporter va fins a un lateral de l’edifici i veiem com els presumptament perillosos alemanys sortien a prendre el sol a la terrassa amb l’uniforme reglamentari de turista nòrdic. No sé, després de la introducció, un ja s’esperava una cosa una mica més truculenta, quina destrempada! Després, un expert explica com els xinesos estan ocultant informació i com això «pot ser molt més gran del que ens estan dient» (qui?, els mitjans?). No sé si tot plegat haurà estat bo per apujar l’audiència, però sembla desastrós en termes que els espectadors entenguin res.

Del que sabem fins ara és molt menys letal que diguem el xarampió o que el SARS

No és cosa de prendre’s la infecció d’un virus desconegut de broma, però sí potser de posar-hi seny i, sobretot, perspectiva. La grip va matar l’hivern passat 80.000 persones als Estats Units i un número no del tot conegut però proper als 400.000 a tot el món. I això tot i que hi ha una vacuna. Heu sentit programes i noticiaris fent-ne grans històries? I ja no us parlo de grans drames com el de la malària (400.000 morts el 2018) o el xarampió (140.000), que com que aquests no ens han de tocar no cal ni parlar-ne.

Repeteixo, no és qüestió d’ignorar l’aparició d’un virus desconegut i potencialment mortífer, però entre informar del tema i escampar la histèria hi ha de vegades una línia fina que de ben segur que mitjans i algunes autoritats han passat de molt llarg en els últims dies.

Aquest fenomen ha tornat a alimentar les prejudicis més absurds contra allò desconegut 

I aleshores està el tema del país d’origen. Segurament, si un surt al carrer i pregunta pels símptomes del terrible virus trobarà molts vianants que no sabran donar detalles, però si preguntem pel país d’origen... I tornem als articles explicant com és gairebé inevitable que un virus així sorgeixi en un país tan malsà com la Xina, que ja se sap com són els mercats i les coses estranyes que mengen (com si els cargols o els pops fossin el més normal del món). Que ja el SARS va sorgir allà, que com ens podem estranyar. Bé, si hi pensem bé i tenint en compte que la Xina és gairebé una cinquena part de la població tampoc és tan estrany que allà sorgeixin virus potencialment derivats del consum d’animals, alguns amb noms i aparences tan curioses com el pangolí. El fenomen d’aquest coronavirus ha tornat a alimentar els prejudicis més absurds contra allò desconegut i en aquest cas contra els que ens semblen estranys. Aquesta setmana llegia a La Vanguardia un article d’un psicoanalista i professor universitari, José R. Ubieto, en què encertadament afirmava que és molt diferent alertar la gent si és necessari i sembrar el pànic, i que això últim al final promou sentiments que fan la població més fàcilment controlable. Poca broma.

* Periodista. Periodista tarragoní especialitzat en informació internacional. Durant quinze anys va cobrir informació de l’Orient Mitjà i el sud d’Àsia per a diversos mitjans catalans i estatals. També ha estat responsable de comunicació de Metges sense Fronteres a l’Afganistan.

Temas

Comentarios

Lea También