El zoco (mercat) dels mitjans de comunicació públics: Manca de respecte democràtica per la ciutadania

Aquests dies s’ha filtrat als mitjans de comunicació algunes de les condicions que s’estarien pactant per arribar a formalitzar un acord d’investidura i/o de govern per als pròxims anys. Astorats hem observat com en la batalla pel poder hi ha, una vegada més, el control dels mitjans de comunicació de titularitat pública. Si algú es pensava que era una «pantalla» superada, s’equivoca. Si més no perquè ja és un secret a veus que els partits mercadegen amb uns mitjans públics que des de fa anys s’havia anat aconseguint que s’acostessin al model d’independència i professionalitat que totes les forces polítiques asseguren, en públic, voler defensar. En privat la guerra és fratricida.

La batalla pel control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, de TV3 i Catalunya Ràdio, continua vigent. Una lluita de poder que també es disputa a la direcció general de Mitjans de Comunicació i la secretaria de Difusió, ens que gestionen la relació amb les empreses periodístiques i la publicitat institucional de la Generalitat. Com si, en definitiva, tot es reduís a tenir el control de la propaganda partidista o governamental.

A la ciutadania, que ja pateix una fatiga pandèmica, no cal turmentar-la també amb una fatiga política. I no ho dic perquè Catalunya hagi batut rècords en convocatòries electorals –cinc en només onze anys- sinó perquè aquest tipus de missatges perjudiquen, i molt, la credibilitat dels mitjans públics.

Qualsevol especialista en comunicació manté que la reputació costa molt a guanyar, fins i tot anys, i que en canvi es pot perdre en segons. Mercadejar amb el repartiment de les cadires i el control dels mitjans públics fa perdre la reputació aconseguida i treballada dia a dia pels professionals que s’hi deixen la pell. Que les posicions de responsabilitat als mitjans públics continuïn sent moneda de canvi entre els partits polítics, demostra una manca de respecte democràtic per la ciutadania, que en definitiva és a qui els hi serveixen, a qui els hi pertanyen i qui els financen.

Però encara hi som a temps. Encara hi ha oportunitats per a fer bé les coses. Una d’elles seria contribuir a garantir la independència informativa convocant concursos públics oberts i transparents, com passa a les democràcies europees, per escollir els directius dels mitjans públics que afavoreixen els perfils professionals. I no cal descobrir ara la sopa d’all. Potser només aplicant la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, aprovada a finals del 2019, n’hi hauria prou.

Tot i que la modificació de la llei, qualificada de mínims, dista encara de ser una remodelació de cap a peus, arribar fins aquí no va ser fàcil. I entre d’altres aspectes ja determina que els membres han de ser «persones amb mèrits professionals rellevants», tot i que a la pràctica cada partit presenti propostes per a un nombre de cadires proporcional a la seva representació.

Aquesta seria una manera de fer penitència del pecat original de la creació de TV3, per exemple, a la que al·ludeix el periodista Salvador Alsius en el seu llibre Com TV3 no hi ha(via) res. Segons l’exdegà del Col·legi de Periodistes, el pecat va ser copiar l’ens corporatiu i fer-ho a imatge i semblança del preexistent de RTVE. Això implicava, recorda Alsius, que entre les característiques plagiades hi havia el sistema de nomenaments que s’atorgava al govern. Això ha instal·lat en la cultura política que els mitjans de comunicació públics són un instrument més en la lluita partidista quan Catalunya va ser pionera en legislar per allunyar l’audiovisual públic del control dels governs.

Els polítics tenen encara una oportunitat per a dignificar els mitjans de comunicació de titularitat pública. De retornar-los al servei dels ciutadans i no pas dels partits.

Ara que comença un nou cicle polític, amb nou govern, és l’hora de complir amb els compromisos de treballar en la defensa d’uns mitjans públics més lliures, més plurals i més democràtics. I els periodistes tenim el deure de no normalitzar que els mitjans públics es mercadegen entre els partits del govern.

Exdegana del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Neus Bonet va començar la seva trajectòria a Ràdio Salou i Ràdio Reus. Ha treballat a la Cope, Ràdio 13, el Diari i Ona Catalana. Ha dirigit i presentat diversos programes de Catalunya Ràdio així com els informatius més emblemàtics d’aquesta emissora. En l’actualitat presenta el Catalunya Migdia del cap de setmana.