Eleccions el 4-M. El 'trumpisme' es presenta a Madrid

Donald Trump ja no és president dels Estats Units, però el ‘trumpisme’ segueix ben viu, i adopta múltiples formes. En el fons, és la manera de donar un nom contemporani als fenòmens polítics que van del populisme a l’extrema dreta i, fins i tot, que ens enllacen amb el feixisme. Trump és una versió moderna de pulsions molt antigues, però el fet d’haver-les expressat des del despatx més poderós del planeta li atorga el dubtós honor de posar-hi nom en el segle XXI.


En aquest context, les eleccions del 4 de maig a la Comunitat de Madrid van molt més enllà de l’àmbit autonòmic perquè, precisament, el que està en joc és el reforçament d’un projecte ‘trumpista’ a l’epicentre polític del país, amb els efectes tel·lúrics que, de forma radial, s’estendran després per tota Espanya.
 Com a bona trumpista, l’actual presidenta, Isabel Díaz Ayuso, expressa de forma implícita un ‘Madrid, primer’, que ens recorda ‘l ‘América first’ de l’expresident dels Estats Units.

En aquell cas era una declaració d’insolidaritat respecte a la resta del món. Però aquí és molt més pervers perquè ve de la comunitat que, per la seva centralitat, es beneficia dels recursos de tot el país. I perquè el damnificats no són ni Europa, ni la Xina, sinó la resta de comunitats.
 Així, Isabel Díaz Ayuso pot aconseguir que la Comunitat de Madrid es converteixi en la fortalesa de la dreta. Pot, també, arraconar a Vox amb un discurs tan extrem que no els hi deixa espai.

Tot un èxit per part seva, però que alimentarà els greuges de la resta de comunitats, començant per les governades pel Partit Popular. Ayuso actuarà, si guanya, com un contrapoder al govern central, cosa que crisparà encara més la vida política a Espanya i que, indirectament, farà més difícil el diàleg per trobar una sortida al conflicte entre Catalunya i l’Estat.
 El primer manament del ‘trumpisme a la madrilenya’ és polaritzar, dividir els ciutadans entre ‘bons’ i ‘dolents’, entre patriotes i enemics de ‘la nació’, en aquest cas de la ‘idiosincràsia madrilenya’. Per aconseguir-ho es necessita simplificar la realitat: «Libertat o comunismo». 
 


Els ‘bons’ són els que defensen ‘la llibertat’ i els ‘dolents’, tots, són ‘comunistes’. I aquest discurs pot ser efectiu perquè abans s’ha aconseguit imposar el significat de les paraules.
 Per Ayuso, la ‘llibertat’ és la de desafiar els riscos de la pandèmia, la de pagar menys impostos a costa d’imposar un dúmping fiscal a la resta d’Espanya, la de conserver els privilegis dels sectors més benestants, la de desmantellar els serveis públics en nom de la iniciativa privada, la de col·lapsar el trànsit de les ciutats i contaminar sense limitacions...
 I qui són els comunistes per Ayuso? Doncs tots els enemics de la llibertat: feministes, ecologistes, sospitosos de confraternitzar amb ‘separatistes’, immigrants que reivindiquen els seus drets... i per descomptat tot el ventall de les esquerres. 
 Una vegada hem dividit la societat entre ‘bons’ i ‘dolents’ i hem aconseguit imposar el llenguatge, ja tenim la base per llançar la campanya de propaganda, amb l’ajuda d’un poderós suport mediàtic.

I aquí arriba el segon manament del bon trumpista: el menyspreu a la veracitat.
 Totes les dades de la gestió de la pandèmia d’Ayuso són catastròfiques, les pitjors del país. Començant per l’abandonament que van patir les residències geriàtriques (6.208 morts). Els indicadors econòmics demostren que les desigualtats i els índexs de pobresa s’han accentuat com a cap altre lloc d’Espanya. Però no importa. La propaganda ho tapa quasi tot... i allí on no arriba queda el recurs que no falla mai, el victimisme. És a dir, els ciutadans de la resta d’Espanya tenen enveja de la ‘forma de vida madrilenya’ i per això critiquen a la presidenta.
 La gran paradoxa és que, des de la comunitat que simbolitza el poder central i centrifugador del país, s’utilitzen de forma magistral els mètodes del nacionalisme perifèric. Tocar la fibra. L’emoció. Embolicar-se amb la bandera i proclamar: «Jo sóc Madrid». I això, ho sabem per experiència, funciona.

Periodista. Josep Carles Rius Baró, nascut a Valls, és president de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. És doctor en Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Professor de periodisme durant 25 anys a la UAB, ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i també ha treballat a ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’, entre altres mitjans.