Eleccions i pandèmia. Quatre reptes per recordar en campanya

Quan anem a les urnes el 14 de febrer es complirà gairebé un any de la declaració de pandèmia. Confiem que en aquelles dates les vacunes ja comencin a fer efecte i puguem somiar en recuperar, de mica en mica, la nostra vida anterior. 
Tot i que per aquells que han perdut a éssers estimats, pels que han patit la malaltia i n’arrosseguen els símptomes persistents, o pels que s’han vist abocats a una pobresa sobtada, això serà una tasca extraordinàriament difícil. També pels qui han patit danys psíquics o emocionals greus arran del confinament en condicions molt dures, de solitud, de mala convivència, de manca de tota mena de recursos.

El sistema de residències geriàtriques ha fracassat i necessitem un model alternatiu

Serà una societat convalescent, ferida, molt sensible, la que anirà a votar per elegir el nou Parlament de Catalunya. I em permeto suggerir quatre reptes per debatre en campanya. Per centrar-nos en la realitat, i no en les paraules buides.
La tragèdia de les residències. Sabem que el sistema sanitari no va col·lapsar perquè es va decidir que milers d’ancians contagiats a les residències no accedissin als hospitals. Moltes residències geriàtriques es van convertir en una dramàtica trampa per milers de residents a tot Espanya, també a Catalunya. Milers de morts a les residències constitueix un fet tan greu que necessita una investigació a fons i, sobretot, un debat profund sobre un model que s’ha demostrat ineficaç i deshumanitzador. Al meu entendre, la seva revisió i la construcció d’alternatives hauria de ser un dels temes centrals de la campanya. Un dels primers reptes que hem d’afrontar.

Contra la segregació. La pan-dèmia ha agreujat totes les formes de segregació a la societat i milers de persones han caigut sota el llindar de la pobresa. Es diu que el virus no entén de classes socials, però les dades ens demostren que els que han patit més l’afecte de la pandèmia són els col·lectius més vulnerables. Per això ha estat tan important reobrir les escoles, com el gran espai on es combat la desigualtat, on es cohesiona la societat. Els docents, com els sanitaris, han estat a l’altura. L’esforç i la generositat d’aquests dos col·lectius professionals, junt amb els altres serveis essencials, és la millor (i potser única) bona notícia que ens deixa la pandèmia. El repte aquí és, a partir de l’experiència d’aquests mesos, reforçar la lluita contra tota forma de segregació.

Recuperar la sanitat. Els sanitaris van resistir la primera onada amb un cost en salut física i emocional incalculable. Van rebre l’aplaudiment, però també van veure com es relaxaven les mesures de prevenció que ens han portat a la segona onada. Els sanitaris han fet tot el possible i l’impossible, però han quedat en evidència les debilitats del sistema sanitari. Arribarem a les eleccions amb uns professionals esgotats, i amb unes llistes d’espera inacabables, no només d’intervencions pendents, sinó de diagnòstics que no s’han fet. Caldria parlar, en campanya, d’un pla de recuperació de la sanitat pública, començant per l’Atenció Primària, que eviti encara més morts de persones amb patologies greus que mai van ser diagnosticades a temps. El repte és gegantí.

El desafiament econòmic passa per la reconstrucció del teixit empresarial i laboral 

Reconstrucció econòmica. Elegirem els nostres representants quan alguns sectors econòmics (com el petit comerç, l’hostaleria, els treballadors autònoms...) seguiran en una situació dramàtica. Amb la necessitat de recuperar la indústria com a sector estratègic; amb la urgència de salvar els centres de les ciutats, devastats pel tancament de negocis; amb l’exigència de crear llocs de treball que evitin una crisi social sense precedents, i que rescatin els joves, la generació de les dues grans crisis, de la recessió del 2008 i de la pandèmia. Amb l’emergència de la renda mínima vital per evitar la gana, sí, la gana a un dels països, en teoria, més desenvolupat del món. El desafiament econòmic passa per una veritable reconstrucció del teixit empresarial i laboral destruït per la pandèmia.

Anirem a les urnes amb la societat convalescent. Tant, que algunes forces polítiques tindran la temptació d’utilitzar les ferides, no per curar-les, sinó per obrir-les encara més amb l’objectiu d’onejar banderes i guanyar vots. Ja en tenim símptomes amb les posicions que alguns apunten ara i, malgrat la pandèmia, jugaran de nou amb les emocions, a polaritzar la societat, a cercar culpables i no assumir responsabilitats. A nosaltres només ens queda recordar quatre reptes plantejats per la tossuda realitat. Ens hi juguem el futur.

* Periodista. Josep Carles Rius Baró, nascut a Valls, és president de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. És doctor en Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Professor de periodisme durant 25 anys a la UAB, ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i també ha treballat a ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’, entre altres mitjans.