Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Opinion CRÒNICA

Eleccions municipals: el vot tangible

Turbulències. El Procés ha situat la política a Catalunya en un estat de problemes permanents. La ciutadania queda en inferior ordre de prioritats

Antoni Batista

Whatsapp
FOTO: DT

FOTO: DT

El Procés ha situat Catalunya en unes coordenades polítiques imperceptibles als GPS anteriors a 2010. Una política en estat de turbulència permanent, que crea tants problemes que els polítics entren en el bucle endogàmic de dedicar els seus esforços a solucionar aquests problemes, alguns de tan legítims i humanístics com els dels presos. La ciutadania queda en inferior ordre de prioritats.

L’allau de campanyes electorals en cascada està evidenciant el molt que parlen d’ells mateixos i el poc que parlen dels ciutadans als quals es deuen.

Davant d’aquest panorama irregular, les eleccions municipals permeten la recuperació del vot tangible, el que reverteix directament en el bé comú i la millora de les condicions de vida dels que, de fet, van a les urnes també amb aquesta pretensió legítima. La majoria de partits s’hi estan esforçant i el paradigma és Quim Forn, que tot i estar a la presó, parla de la Barcelona a què opta i que se sap bé per la seva trajectòria com a regidor.

Ensenyen el que han fet, que per tot plegat és potser el pitjor balanç de la història dels cicles municipals, i anuncien programes d’actuacions, que també són segurament els menys ambiciosos. Els partits que tenen però poques opcions de guanyar ajuntaments, a Catalunya el PP i Ciutadans, continuen tanmateix abonats a la guerra de les galàxies. Amb la possibilitat de fer el ridícul enviant tot un expresident de la República Francesa, Manuel Valls, a la bancada de l’oposició.

La batalla de Barcelona es presenta renyida entre la titular de la batllia, Ada Colau, i l’aspirant, Ernest Maragall. Colau, efectivament, no pot presentar massa deures fets, sobretot si els comparem amb els que va prometre que faria. Maragall és el candidat que coneix millor la ciutat, pels anys que va ser tècnic municipal i els que va ser regidor.

També és el que pot aportar més feina feta, i bona, perquè els Jocs Olímpics i la transformació més gran urbanística de Barcelona d’ençà de Rius i Taulet, li deu tantes hores de sala de màquines com les que el seu germà, l’alcalde Maragall, va fer des del pont. ERC juga fort també pugnant per l’alcaldia de Lleida, amb Miquel Pueyo, de notable trajectòria acadèmica, cívica i institucional, com a Secretari de Política Lingüística i delegat de la Generalitat a Lleida.

La CUP té una arrelada tradició municipalista, és l’àrea de poder de base en què més creuen, i en aquesta contesa les enquestes els hi milloren resultats i poden disputar l’alcaldia de Girona. Lluc Salellas, politòleg i periodista, té experiència com a regidor i diputat provincial, i està dirigint una campanya tècnicament molt intel·ligent, activa a les xarxes i amb actes als barris. I molt pensada, des de la tria del vestit fins als registres discursius, per captar vots més enllà dels seus caladors habituals.

El PSC fa la campanya del perfil moderat que es precisa per conservar Tarragona, passant la revàlida amb un alcalde Ballesteros realista, elegant en les formes i molt bo en les distàncies curtes. Els socialistes seran més agosarats per mantenir els grans municipis industrials, on han quallat amb polítiques de serveis i millores urbanístiques a les zones més castigades.

Els Comuns es mobilitzen per mantenir Barcelona i tenen força a l’abast recuperar Badalona, el quart cens més alt de Catalunya, amb el prestigi de Dolors Sabater, mestra, pedagoga, activista i amb un valent compromís a favor dels discapacitats. 

A les nostres comarques, esperen repetir a Altafulla, amb Fèlix Alonso al capdavant, que ha sacrificat el seu escó al Congrés per centrar-se al poble. Fèlix Alonso és historiador, va ser un referent del periodisme esportiu, i l’hi ha quedat la tirada popular de dominar un tema amb què pot parlar amb tothom des de la proximitat: xerrar de futbol amb el teu alcalde ha de ser un luxe afegit. Però també ve dels moviments socials i representa l’herència de la lluita de l’antifranquisme en la que va militar el seu pare.

Alonso és l’exemple clar del carisma personal de superar en vots al partit, tan típic de les eleccions municipals: a les de 2015, va treure 753 vots, gairebé el doble que els resultats dels Comuns a les legislatives del mes passat, 423 vots; del 32,97 per cent, al 14,01. A Torredembarra, la vil·la veïna eterna rival, va passar a l’inrevés: Eduard Rovira va treure 1.110 vots a les municipals del 2015, pels 2.136 d’ERC a les legislatives del 28 d’abril, aquí el doble és en negatiu. El carisma acompanya tan relativament que, en un poc afortunat màrqueting de començament de campanya, l’alcalde va desmentir les qualificacions de “gris i soso”. Un eslògan per mantenir-se és “hem fet i seguirem fent feina”, però amb tan escassos resultats que una de les aportacions que ostenten no és haver enllestit l’Auditori-Sagrada Família, sinó haver apedaçat el vestíbul com a equipament cultural.

La convocatòria del diumenge 26 dirà si aquesta curiosa inversió d’ERC a La Torre es consolida o és només una il·lusió òptica i se situa parella als resultats de les legislatives. La Torre i Altafulla, això sí, tot i la sana disputa del veïnatge en acudits, comparteixen el lema de l’orgull, un ítem tan poc efectiu publicitàriament com tot allò que no ressalta per contrast. En aquest cas, l’orgull el poden manifestar com a propi els 947 municipis de Catalunya.

Junts x Catalunya és la principal damnificada de l’embranzida d’Esquerra. Mentre ERC es mostra com un bloc consolidat, els hereus de CiU han transitat per marques diverses, escissions i conversions.

El seu missatge és més aviat la bandera estelada, els pavellons del ‘mandat’ i el primer d’octubre, i el culte a la personalitat del ‘president legítim’ Puigdemont, que farà forat a les llistes europees en les quals es pot votar ideologia sense danys col·laterals. En el territori municipal, esmercen molta energia per aguantar Girona, on presenten Marta Madrenas, que va ser la seva mà dreta des que el periodista va saltar a la política, i en el nostre àmbit tractaran de consolidar Carles Pellicer a Reus, un líder del comerç per a la capital catalana de la botiga, el detall i la resistència pacífica a les grans superfícies.

Temas

Comentarios

Lea También