Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Eleccions per negligència

Quatre comicis en quatre anys, rècord europeu, demostren a bastament la inhabilitació per fer política. Anar convocant els electors per veure si són ells els qui s’adapten als polítics és una perversió a la major del siste-ma democràtic, que no sempre dona els resultats esperats

Antoni Batista

Whatsapp
Eleccions per negligència

Eleccions per negligència

Dimarts, 17 de setembre, Santa Ariadna, reciclatge catòlic del mite grec del qual Salvador Espriu en va treure un dels seus millors poemaris.

Ariadna, Espriu dixit com si parlés en rigorós present i rigorós indicatiu: «Un cabdell de fil llarg i prim però essencial per resoldre el problema dels intricats passadissos i acomplir la gesta, perquè de cabdell a cabdill hi ha només, al nostre llenguatge, la diferència simple d’una lletra».

Dimarts, 17 de setembre, a Israel el president Netanyahu se les havia amb unes eleccions anticipades, per incapacitat de formar govern. Netanyahu havia participat en totes les guerres i en operacions de comando en les quals va acreditar heroisme, com el rescat dels ostatges de Setembre Negre al vol 571 de Sabena, el 1972, acció en què va ser ferit de bala.

Dimarts, 17 de setembre, el president Sánchez convoca eleccions anticipades a Espanya. Per fortuna, no té guerres al currículum, però sí la dosi d’heroisme d’enfrontar-se a la poderosa maquinària del partit, que l’havia enviat a galeres, ser secretari general del PSOE gairebé per aclamació de les bases i accedir a la Moncloa amb un bon share.

Les situacions són molt diverses, però l’un i l’altre herois de guerra i de pau tenen una cosa en comú: la incapacitat de gestionar la política de pactes que els ciutadans han votat, repartint les preferències en una -diria que enriquidora- pluralitat d’ideologies, estratègies i tàctiques. L’un i l’altre comparteixen eleccions per negligència.

Quatre eleccions en quatre anys, rècord europeu, demostren a bastament la inhabilitació per fer política. Els dipositaris de la responsabilitat atorgada pel sufragi universal tenen el deure, fins i tot ètic, de complir el que diuen les urnes tal com ho diuen. Anar fent eleccions per veure si els electors són els qui s’adapten als polítics és una perversió a la major del sistema democràtic, que no sempre dona els resultats esperats, tornem a Israel, que calca la pantalla anterior.

El mecanisme natural és l’invers i, a més a més i a pitjor, la proliferació de convocatòries sanciona una mena d’institucionalisme assembleari lesiu per a l’administració de la cosa pública. Els polítics es queixen sovint que els cicles electorals de quatre anys són fins i tot massa breus per completar amb comoditat els reptes d’una legislatura, el que fa encara més forassenyada aquesta reiterativa crida de comicis a la carta.

Les lleis del mercat indiquen amb la claredat expositiva dels números que la sèrie s’abarateix quan major és la producció. Les repeticions electorals devaluen el sistema democràtic en el transvasament malaltís de la responsabilitat dels polítics als electors. Una de les seqüeles més greus és el desencantament, el desprestigi del parlamentarisme, que elevat a les seves últimes expressions pot tenir conseqüències terribles en forma de feixismes. Per sort, no som aquí, però ho tenim perillosament a tocar, perquè massa populismes no són més que feixismes sense prou poder per manifestar-se.

A Itàlia han demostrat que és possible frenar-los, amb un acte de generositat tan inusual com el govern dels pols oposats. En moments de màxim risc de la qualitat democràtica -Salvini i la Lega-, les enteses de diferents són solucions plausibles. Com ho són més específicament les grans coalicions per fer avançar amb força sistemes polítics i econòmics.

A Alemanya funciona, i el País Basc actual, ric i envejat, no hauria estat possible sense els governs de coalició PNB-PSE, Ardanza-Jáuregui. A Catalunya, la gran coalició ERC-PSC dels tàndems Maragall-Bargalló, Montilla-Carod, va estabilitzar economies i convivències, i si no fos per la interferència del Tribunal Constitucional a l’Estatut de 2006, avui probablement gaudiríem d’una situació més còmoda i estable.

Els greus problemes d’Espanya, el PIB endeutat al cent per cent, la crisi catalana a punt d’un nou esclat en forma de sentència, l’aturada general de decisions mentre el món cada cop va més de pressa... serien prou i més per aconsellar un consens de govern, programàtic o de legislatura. Però ni han estat capaços d’acordar els grans partits espanyols ni ho són tampoc els qui els retreuen incapacitat de fer-ho, els qui se’ls hi oposen en nom de la independència de Catalunya. Ni el projecte més ambiciós de la seva història contemporània ha pogut unir per acumular les forces necessàries davant de l’Estat que denuncien, que les té totes d’ofici.

La baixa qualitat de la política, tanmateix, té arrels més profundes en un univers hostil de desequilibris socials i ecològics i d’amoralitats normalitzades. El dimarts, 17 de setembre, en una dolorosa proliferació de la violència de gènere -ja són 42 víctimes enguany- obrien noticiaris el triple assassinat horrorós d’un home que mata la muller, la sogra i la cunyada davant dels fills petits de quatre i set anys, i l’al·legat de defensa de l’acusada d’assassinar el nen Gabriel, que va donar la volta morbosa al món de tots els noticiaris.

Acabo en da capo i les cançons d’Espriu: «Senyors, en el laberint/ Ariadna guia cauts/ passos vacil·lants. Captiu/ de mi mateix, soc malson/ desvetllat dins la foscor,/ en aguait, dels ulls oberts».

Temas

Comentarios

Lea También