Eleccions. La dreta es fa forta a Madrid

Ayuso. L’aclaparadora victòria de Díaz Ayuso pot ser vista com el triomf d’un espanyolisme excloent i agreujar la distància emocional entre les elits que concentren el poder a Madrid i la resta del país

05 mayo 2021 05:50 | Actualizado a 05 mayo 2021 05:59
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Les eleccions a la Comunitat de Madrid es van plantejar com una batalla cultural entre la dreta i l’esquerra. Com un pols ideològic que ha deixat al marge tant el balanç de la gestió com els projectes de futur. «Libertad o comunismo» contra «Democracia o fascismo». Era un combat emocional i no hi ha res que mobilitzi tant com els sentiments.

Els electors de la dreta com els de l’esquerra han acudit en massa a votar, conscients que les eleccions anaven més enllà de la Comunitat. Eren unes eleccions en clau nacional. Nacional perquè s’ha votat pensant en el Govern de l’Estat, i perquè la dreta es presentava embolicada no amb la bandera de la Comunitat, sinó la d’Espanya.

El 4-M era la gran ocasió de mostrar la força d’exhibir el nacionalisme espanyol enfront d’un Govern de coalició dels dos grans corrents de l’esquerra i que, a més, havia arribat al poder amb el suport de l’Espanya plural, des d’Esquerra Republicana de Catalunya, Bildu o el Partit Nacionalista Basc, fins a Teruel Existe o els regionalistes canaris.

A Madrid s’enfrontaven dues concepcions d’Espanya i ha guanyat la que està més allunyada de la complexitat que es projecta més enllà de l’epicentre del país. Els resultats de la Comunitat de Madrid no es poden extrapolar a la resta d’un país divers que, després de quaranta anys de l’Estat d’Autonomies, té realitats polítiques molt diverses. Però la contundent victòria d’Isabel Díaz Ayuso fa que la seu de la Comunitat es converteixi en un formidable contrapoder de la dreta enfront del govern d’esquerres.

No és nou, el Partit Popular ja practicava la deslleialtat institucional per erosionar el Govern, fins i tot en els moments més durs de la pandèmia. Amb l’agreujant que aquesta pràctica es feia des de la comunitat més rica, i exhibint la insolidaritat fiscal respecte a la resta del país. Aquell ‘café para todos’ que va crear autonomies artificials per diluir les aspiracions de catalans i bascos es converteix ara en un factor desestabilitzador del propi model. Tota una paradoxa.

Perquè l’aclaparadora victòria de Díaz Ayuso serà vista com el triomf d’un espanyolisme excloent. I, sens dubte, generarà una major distància emocional (de nou, l’era de les emocions) entre les elits que concentren el poder a Madrid i la resta del país, començant per l’Espanya ‘vaciada’ precisament pel poder centrifugador de la capital. De la mateixa manera que creixerà la solidaritat amb els ciutadans que veuran com seguirà el deteriorament a la sanitat i l’educació públiques.

La Comunitat de Madrid és la que registra els índexs de desigualtats socials més alts; la que ha patit més víctimes per la pandèmia; la que ha sofert més casos de corrupció. I malgrat això, a diferència de València i les Illes Balears on va ser desallotjat del Govern, a Madrid el Partit Popular duplica vots. Per què? Aquesta és la gran pregunta.

Podríem dir que és el vot útil que ha fulminat Ciudadanos i ha frenat el creixement de la ultradreta de Vox. Però la victòria del que representa Isabel Díaz Ayuso va molt més enllà. És un fenomen, escrivíem en un anterior article, que està en l’estela del ‘trumpisme’, del ‘Madrid primer’, de la propaganda per damunt de la veracitat, de la distorsió del sentit de les paraules, començant per la llibertat. Amb un avantatge afegit, Trump tenia a quasi tota la premsa en contra, mentre que Ayuso tenia a favor no només la premsa conservadora, sinó el duopoli televisiu.

Però al meu entendre hi ha dos factors encara més decisius. Primer, encarnar el nacionalisme espanyol enfront de suposades ‘amenaces a la pàtria’. I segon, fer creure que ella és l’única garantia per protegir les aspiracions de les classes mitjanes, enfront d’una esquerra que, diu, posa en perill el seu estatus, sobretot, fiscal. I aquest relat ha funcionat.

Espanya és a partir d’avui un país més complex perquè del centre econòmic i polític emana un contrapoder, precisament, al Govern central. Un contrapoder disposat, no només a intentar desallotjar les esquerres, sinó a derrotar-les ideològicament i culturalment. A imposar els valors conservadors sobre els progressistes en tots els àmbits, començant per la concepció plural d’Espanya.

I aquí el paper de contrapès que pot jugar Catalunya és essencial. Per això el president del Govern, Pedro Sánchez, i el PSOE haurien d’obrir com més aviat millor el diàleg que encarrili una solució política a Catalunya. Si Madrid se’n va, com va profetitzar Pasqual Maragall, més que mai és el moment de l’Espanya plural, avançada i solidària amb els madrilenys que avui han perdut.

Comentarios
Multimedia Diari