Elogi de la Xarxa Santa Tecla. Crònica de la llitera estant

Estès en una llitera camí de la sala d’operacions mires el món d’una altra manera. Fites el sostre –decúbit supí, argot mèdic– i veus passar sobretot llums de diferents watts, fins que arribes al plató amb il·luminació zenital potentíssima de la sala d’operacions. Sempre que he fet periodisme de temes delicats, he procurat ficar-me tant com he pogut al bell mig dels seus escenaris. De medicina en sabia una mica, perquè vaig ser-ne una mica estudiant fins que un gran professor lletraferit, el doctor Felip Cid, em donés un consell que sempre li vaig agrair: «Pengi la bata blanca i esmoli la ploma». Ara, però, escric una crònica engiponada de la llitera estant.

El primer tràngol és quan et fan despullar i et donen una bata de paper sense botons que et fot el decòrum enlaire quan et passeges ensenyant el cul. A partir d’aleshores, ets una identificació en una polsera. D’aquí que sigui tan important el tracte humà, un tracte humà que et ressalti la dignitat que saps que és teva encara que t’hagis desposseït del tarannà que la conforma i del que la vesteix. En aquest sentit, agraeixo el tracte de vostè, perquè soc de la generació anterior als anglicismes i crec en la riquesa d’un català que admet tres formes: tu, vós, vostè.

Començo per aquí, doncs, el meu elogi de la Xarxa Santa Tecla: pel tracte educat i respectuós, afectiu especialment als serveis de malalties greus. La meva experiència de pacient, en la que sustento l’article, no pot ser millor.

Des dels administratius, que atenen telèfons i taulells, fins als tècnics, infermeria i metges. He fet una petita llista de noms, excel·lents professionals, només els que he pogut anar anotant, amb la voluntat tanmateix que representin els seus companys: Sergio Calbete, Yolanda Carrillo, Montserrat Estradé, Rosa Ferré, Carlos García, Clara Josalens, Eva Llort, Yolanda Marco, Abélica Martos, Maria José Pastor, Magda Rodríguez, Paola Sánchez, Loli Vázquez... Amb esment singular per la doctora Inma Pozuelo, que em va operar, perquè quan algú ha manipulat quirúrgicament el teu cos per curar-te, passa a formar part de la memòria dels inoblidables.

Quan ets a un hospital, detectes el gran pes logístic que hi tenen els/les que no surten a les fotos ni opten a notorietats. Des dels/les que et netegen l’habitació i els/les que et netegen intimitats, fins a les guàrdies de dies i nits que posen termòmetres, mesuren tensions, canvien bosses de gota-gota i drenatges, et xuten xeringues de tots els calibres d’agulla o t’entaforen amb tanta perícia les vies endovenoses que acabes endollat sense que et passi el corrent.

És clar que els metges tenen el paper essencial i la principal responsabilitat en el redreçament de la salut. A mi m’han visitat sobretot els doctors Jaume Benages, d’urologia, i Antoni Bové, de pneumologia. Tots dos són doctors amb doctorat, amplíssim currículum acadèmic i científic i una folgadíssima experiència clínica. A més a més, estan entre els que saben més a Catalunya d’altres especialitats, la cultura que fa créixer «l’home unidimensional»: el doctor Benages, d’història de la medicina, i el doctor Bové, de la fisiologia i patologies de la son. Puc donar fe per deformació professional que a més a més estan dotats per a la comunicació: expliquen bé i donen confiança, tan importants per al pacient.

L’origen, l’atenció primària

Tot comença, tanmateix, en l’atenció primària, en els metges de capçalera que hauran de saber escatir amb ull clínic el pronòstic inicial i si la simptomatologia que tenen al davant la poden receptar, o si l’han d’enviar a fer proves. Aquesta medicina necessita molta psicologia, perquè a vegades els consultoris CAP esdevenen divans de maldecaps que no són cefalees i no volen analgèsics sinó benzodiazepines. Paraules molt especials de reconeixement, doncs, per al meu metge a Torredembarra, el doctor Alberto León, que sí, em va prescriure proves i em va aconsellar no buscar diagnòstics i teràpies al Google, no llegir compulsivament paperasses que predisposen a la depressió i guardar-les en un calaix. Al costat del doctor León, la infermera Maite Castillejo, professional de l’alçada d’un campanar, teràpia de màxima proximitat, amb la qual a més a més puc parlar de gastronomia.

Les llistes d’espera i les grans afluències estacionals als ambulatoris són la baula dèbil sistèmica. Sempre cal reivindicar per a la salut el pressupost alt que es mereix, però no només pensant en els malalts, sinó també en millorar les condicions laborals de tot el personal sanitari. Arribat aquí, deixo la llitera per acabar evocant la sensibilitat política dels qui saben valorar la concertació, que integra a l’espai públic entitats com Santa Tecla. Entitats que, sobretot en l’ensenyament i la sanitat, han desenvolupat un poderós teixit associatiu, emprenedor i mutualista definitivament nostrat.