Elogi de les dones botigueres

En aquests temps difícils les incerteses fan cua en la nostra realitat quotidiana. Ara que sembla que hem parat el primer cop de la pandèmia, ens trobem amb una crua realitat econòmica: baixada del PIB d’uns possibles 10 punts i tornada al nivell de l’atur de la crisi de 2008, és a dir, una taxa del 20 per cent.

Als qui com jo ens disposem a entrar en una etapa de la vida més o menys tranquil·la, les circumstàncies ens han canviat l’horitzó. És talment com si de sobte, els guionistes que estan escrivint la trama final, haguessin decidit fer allò que es diu tècnicament: un tomb de guió.

Aquests dies en què veiem molta ficció al mig de la sèrie ens preguntem: i ara que passarà? I com acabarà tot? Quan apaguem la pantalla i mirem al nostre entorn ens adonem que la realitat està superant la ficció. El problema és que jo no acabo de veure ni com ens en sortirem, ni qui es pot treure del pou. M’expliquen els que encara poden tombar pel carrer que les ciutats estan tristes i que a la meva, a Reus, el fet que les botigues encara estiguin tancades li dona un aire encara més fúnebre.

Una botiga a mi sempre em remet al professional que la fa funcionar

Aquest dies, remenant capses en un intent segurament fallit, de posar les coses en ordre, em va caure a les mans una fotografia que havia perdut color però no significat; la imatge era la de la plaça de Prim, l’objectiu estava encarat a la façana del Teatre Fortuny, del balcó del Círcol hi penjava una gran pancarta que deia: Unió de Botiguers de Catalunya; hi havia tres persones que miraven a càmera: el Josep Abelló, el Tomàs Barberà i el Josep Pujol. Ells, juntament amb el Xavier Amorós, havien constituït dos anys abans, el 1976, la Unió de Botiguers de Reus.

Una imatge semblant em va passar pel cap quan a començaments de Març, la filla d’un d’aquests fundadors, la Meritxell Barberà, prenia possessió com a nova Presidenta de l’entitat que aplega el comerç local. Recordo també que vaig veure per primera vegada, tant a la Junta com a la sala, moltes dones; no sé si per aquest motiu que el discurs que feu l’elegida em semblà molt clar i precís: digué entre altres coses que al comerç local li tocava canviar i sobretot reinventar-se. Deu dies després esclatava la maleïda pandèmia. Avui m’adono que les seves paraules foren premonitòries.

Una botiga, més que un negoci, a mi sempre em remet al nom d’un professional que la fa funcionar: el botiguer o la botiguera. Aquesta professió constitueix una forma de guanyar-se la vida, però també una manera de veure el món i de comprometre’s amb l’entorn. Les grans superfícies de l’extraradi, les franquícies i d’altres formes de comerç despersonalitzat, han provocat en els últims anys que molts professionals tiressinla tovallola i han anat fent entrar al sector en una crisi profunda.

Els botiguers han traspassat als seus successors l’amor per la feina

En paral·lel s’ha anat produint un canvi generacional en la propietat; aquesta avinentesa també ens ha pogut fer veure que hi ha hagut molts botiguers que han llegat alguna cosa més que uns locals que si anaven mal dades podien llogar-se a una franquícia, hem pogut comprovar que han traspassat als seus successors l’amor per la feina i el compromís amb la clientela i amb la ciutat.

No sé per a on anirà la reinvenció de la botiga. Tinc la sensació que després del coronavirus, tenir professionals que coneguin l’ofici i amb capacitat i voluntat d’adaptar-se a les noves realitats, serà la clau de tot.

I tinc confiança que se’n sortiran quan sento la Meritxell Barberà parlant dels problemes del sector, o quan llegeixo el blog de la Monsant Fonts, de la Llibreria Gaudí, quan diu que abans que vendre llibres el que li preocupa és la salut dels riders, o quan les dones que estan al davant de les parades del mercat s’aixequen cada dia a l’alba per anar a fer la seva feina, tot i el risc que suposa per a la seva salut i la incertesa del que vendran. I us podria citar molts més casos de dones protagonistes, la llista seria llarga.

Sobre l’esdevenidor de les botigues tinc una esperança: si el canvi del sector el dirigeixen les dones botigueres, hi ha més possibilitats que la crisi es remunti. I per què ho crec? Doncs perquè no tinc cap dubte ni de la seva visió, ni del seu caràcter lluitador, ni tampoc del compromís reiterat amb la feina que fan ni amb l’entorn social en què viuen.

Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.