Elogi del metge de capçalera: Elegia al doctor Edmon Blasco

El doctor Edmon Blasco i Riera va morir a 66 anys el proppassat dia 21 de gener. Va practicar la medicina general durant tota la seva trajectòria professional. Com a metge d’urgències domiciliàries a la Seguretat Social com al consultori de casa seva, enaltia aquesta pràctica esdevenint-la l’especialització del no especialista. Era capaç de curar una algèsia amb acupuntura, de fer un electro exprés, de solucionar una contractura cervical, de suturar una ferida o d’aturar el camí d’un coma etílic per excessos d’alcohol i de joventut. I tantes psicopatologies que volien més caliu i conversa que benzodiazepines. Va ser un dels últims metges que tenia una «iguala», aquella tradició tan nostra que va inspirar les mútues.

L’Edmon va néixer a Guatemala, últim exili del seu pare, Robert Blasco, que havia tingut un comportament heroic al primer exili passat per la Resistència francesa contra els nazis. Amic del Ché Guevara, metge com el seu pare i com ho seria el seu fill, també la CIA el va estalonar -tinc a casa un dels expedients desclassificats- i va tornar a Barcelona el 1965 amb intenció de passar desapercebut. Però no de renunciar als seus ideals: Robert Blasco va militar clandestinament al PSUC i el seu fill Edmon va entrar al partit quan entrava a la facultat de Medicina, quarta promoció de la UAB, 1971. Allà el vaig conèixer, vam estudiar i vam militar plegats, ens vam fer amics, vaig ser un dels seus primers «igualats» quan ell va ser metge i jo havia penjat la bata blanca per esmolar la ploma: el consell que em va donar el nostre estimat professor d’història de la Medicina, Felip Cid, que a més a més ens deixava el despatx per conspirar contra el franquisme. Quan jo vaig anar cap al periodisme, vaig regalar al doctor Blasco l’oftalmoscopi de primera divisió que m’havia regalat el meu pare quan li vaig explicar que ja començava a aprendre a explorar i encertava alguns diagnòstics a les pràctiques de patologia.

Enaltia la pràctica de l'especialització del no especialista i era capaç de diversificar moltes teràpies

Els seus anys d’estudiant -a l’hospital de Sant Pau que el va veure créixer i l’ha vist morir- es va comprometre fins al moll de l’os: si l’enganxaven, eren sis anys de presó i la inexcusable llenya de la comissaria, carregada pels antecedents del seu pare. Però quan va acabar la carrera va decidir que un metge de capçalera exigia dedicació completa, dies i nits, i que els seus pacients mereixien una confiança absoluta que potser s’hauria esquerdat si s’hauria enquadrat ostensiblement en unes sigles polítiques. Això sí, va seguir pensant el que pensava i practicant la solidaritat universal no només de no cobrar a qui no podia pagar, sinó també ajudant col·lectius d’immigrants sense papers, entre els qual la cartilla sanitària, com ara la comunitat xinesa del seu barri de la Dreta de l’Eixample i exiliats de les dictadures llatinoamericanes.

L’Edmon Blasco ha estat un dels meus amics més pròxims. Les visites esdevenien converses llargues quan la sala d’espera ho permetia, i com que m’havia tractat algunes angoixes i ansietats derivades de la meva feina al País Basc, era l’única persona que sabia els detalls de quan havia de creuar la frontera i les línies de la legalitat en la què s’amagaven les meves fonts d’ETA i de l’IRA. Em va proveir del què anomenàvem «la farmaciola antiterrorista»: l’Orfidal sublingual dues hores abans de la cita inquietant, un inhalador de Salbutamol si faltava l’aire i una Cafinitrina que sostenia que s’havia de portar sempre a la butxaca per si el cor s’exclamava.

Hem passat la pandèmia parlant força per telèfon. L’havien operat d’un càncer, «una neo», i feia quimioteràpia. Descansava el dia del tractament i l’endemà ja visitava. Vaig parlar amb l’Edmon Blasco dos dies abans de morir. Es referia a ell mateix com a pacient i com a metge: «m’he ingressat a Sant Pau». Em va dir que estava «xungo», amb corticoides i el còctel habitual de sedants i analgèsics quan el dolor cargolava. Però quan li vaig dir «ànims que te’n sortiràs, n’has passat de pitjors», em va respondre «i tant que sí!», amb la seva veu carregada sempre per la força de l’optimisme de la voluntat que havíem llegit a Gramsci.

Veníem del materialisme dialèctic però l’estàvem reciclant. Em va sorprendre quan un dia li vaig dir que tocant al piano de casa alguns dels motets religiosos que havia acompanyat al meu pare, a l’orgue de Torredembarra, era com si sentís que el pare era al meu costat i cantava. Em va dir: «És que hi és». De manera que ara, Edmon, parlaré de medicina, de política i del Barça amb tu pensant-me que ets al meu costat i hi seràs.

Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘ETA i nosaltres’ és el seu últim títol.