Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Els Reis Mags del gat

Josep M. Contijoch

Whatsapp

El dia 20 de desembre era un gatet nounat fill d’una mare de color negre. El nadó era rosenc amb taques negres segurament dels gens de la mare. El dia 28 de desembre ja havia obert els ulls i caminava rascant la panxa per terra, les potes esgarrapant el terreny i els ulls oberts en prou feines. La mare el portava a la boca agafat pel ganyot, sempre inquieta buscant un lloc per guarir-lo dels depredadors, que en aquell jardí abandonat n’hi havia. No trobava el lloc apropiat, els herbassars, les giragonses dels antics parterres, les escorces dels arbres no les veia segures del tot.

Llavors va veure la paret de la bassa, l’instint li deia que potser dalt o darrere hi trobaria guarida, es va enfilar a la paret portant el menut penjant de la boca. La paret era ampla, potser d’un metre. La va veure segura, deixà el fill al mig de la paret mentre ella buscava el lloc adient per protegir-lo. En aquestes estava quan va veure el petit que gatejant s’apropava al cantell interior. No va tenir temps. El menut es despenjà dins la bassa, però, com que els gats (en aquest cas fins i tot els gatets) tenen set vides, va caure dret de portes dins sense fer-se mal...

Josep Maria era un adolescent de 13 anys que vivia a la casa familiar amb els seus pares. L’immoble era una d’aquelles mansions vetustes construïdes amb gran solidesa a finals del segle XIX: parets de pedra de 70 centímetres de grossor, balustrades, barbacana i balconades.

La part del darrere de la casa limitava amb altra finca a través d’un carreró estret, aquesta era una casa noble deshabitada, abandonada ja feia anys, després de la mort de l’últim noble. Els seus descendents la deixaren abandonada per manca de recursos. Tota ella mostrava un efecte deplorable, estances buides, ruïnoses, pòrtics florint-hi la mala herba i els aixoplucs amb goteres.

El pitjor era el jardí. L’única mostra de l’antic esplendor eren uns cedres del Líban que per la seva altura havien escapat dels ofegosos herbassars, mentre les parets del jardí es veien clivellades per les restes dels antics rosers que encara tenien els vells capolls del dia de les roses.

A un costat del jardí hi havia una bassa, ara resseca pels anys que no s’havia omplert, no havia estat mai una piscina en dir, malgrat que alguna xicalla s’hi hagués banyat, sinó que fou una bassa quadrada que en els dies gloriosos de la finca hauria emmagatzemat aigua per regar el prat verd.

L’embasament tenia un metre i mig de profunditat per onze de quadratura, motiu pel qual el gatet no tenia possibilitats sortir-ne, tot i els esforços que feia la mare per treure’l.

Josep Maria contemplà les trifulgues dels felins des de la balconada de la casona: dos gats corretejant per la paret de la bassa, quan un d’ells, el petit, es va despenjar dins; mentre el gran intentava treure’l agafant-lo pel ganyot per saltar la paret; ho intentà cinc o sis vegades, però l’esforç li resultava infructuós.

Els dies següents Josep Maria seguí mirant amb interès la situació que ell ja qualificava d’aventura. Observava la mare que alimentava el nadó donant-li mamar, que el petit aprofitava amb delit. No obstant això, aviat s’adonà que aquella situació no podia durar molt de temps, ja que el menut cada dia creixia i pesava més, situació que el portaria a la tragèdia.

Eren els dies del cerc de Berlín. Ja saben, després de la segona guerra mundial els soviets van cercar la capital alemanya amb la idea de fer-se-la seva, situació que els aliats venceren portant aliments en avions als seus habitants. Aquest fet, que Josep M. llegia cada dia en el Diari de Tarragona li donà una idea: intentar alimentar al gatet per mitjà d’un pont aeri.

Tenia totes les avantatges a la mà: la balconada de casa seva quedava dos pisos per damunt la bassa i aquesta a uns vint metres a distància en angle caigut; a més, a una casa on hi ha golfes sempre s’hi troben trossos de rajola, teulissos, ferrets i altres elements adients per sostenir un paquetet de menjar.

Dit i fet; cada dia després de dinar recollia sobres de la taula: trossets de carn, caps de sardines, bocins de patata i altres residus, que prèviament embolicats en un lleuger paper de diari lligats amb un tros de cordill als teulissos o pedres planes els llançava en direcció a la bassa, operació que no li costava gaire fer, ja que la trajectòria lineal del paquet era neta de destorbs, mentre la boca de la bassa ampla com la plaça major. No en va fallar mai cap.

El primer dia del pont el gatet sortí esperitat en escoltar el que li seria un horrorós terrabastall, fet que intranquil·litzà a Josep Maria que no s’esperava la reacció del felí. Es quedà una estona per observar com acabaria l’operatiu i ja saben, com que els gats tenen un olfacte prodigiós, aviat s’arrossegà panxa en terra en direcció al paquetet i una vegada olorat el desembolicà amb ja les seves fines garres per engolir el manà.

El segon dia, fins i tot li va tirar una ampolla plena d’aigua que va esclatar a la part obaga de la bassa on mai tocava el sol, així tindria líquid uns dies. Al gat, aquest tomb, ja no el va espantar l’espetec.

L’operació es repetí cada dia, del dia 28 de desembre al 5 de gener. El dia 6, festivitat dels Reis, Josep Maria va donar gràcies pels regals rebuts. Després, abans de dinar va anar a veure «que feia» el gat. Es quedà sorprès, alleugerit i alliberat del compromís alimentari, doncs el gat hauria agafat l’elasticitat necessària per sortir de la bassa pel seu propi esforç. Ja no se’n veia rastre. Altre motiu per donar gràcies a Déu, ja que, segons el san d’Assís, les bestioles també són estimades pel Creador i, aquell dia, els Reis Mags repartien regals.

El pont aeri de Josep Maria, de fet, durà menys que el berlinès.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También