Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Els altres 17 d’agost abans dels atemptats

Fent memòria. A l’hemeroteca hi trobo altres atemptats, una moció de censura a l’Ajuntament de Tarragona i la crisi entre el Marroc i Espanyaa «Terra de Ningú», el pas fronterer de Melilla

Fàtima Llambrich

Whatsapp

Com eren els 17 d’agost abans dels atemptats? L’hemeroteca de TV3 em respon. El 1984, la presentadora Maria Gorgues informava del que qualificaven d’«atemptat contra un grup d’àrabs a Madrid». Un individu els havia tirotejat enmig del passeig de la Castellana. El ferit era membre de l’Organització d’Alliberament de Palestina. Era el novè atac similar a Espanya en tres anys. 

El 17 d’agost del 1986 va ser més tranquil, el periodista Lluís Diumeró explicava que la circulació era fluida a les carreteres catalanes en l’operació tornada de vacances. Era una no-notícia, un símptoma que no hi havia actualitat.  Josep Carreras va obrir l’informatiu el 1987, passava del Clínic a la Quirón per a una operació. I continuo mirant el telenotícies i la segona informació era sobre un avió que s’havia estavellat la matinada anterior just enlairar-se de l’aeroport de Detroit. 154 morts. Avui en dia seria impensable que obrís l’informatiu el Josep Carreras. I què passa l’any següent també un 17 d’agost? Doncs que el president del Pakistan i l’ambaixador nord-americà moren en el mateix accident d’avió. Accident o atemptat, que no es descartava pas. El fet és que va ser la manera que acabés la seua dictadura. 

La política municipal de Tarragona va obrir l’informatiu el 17 d’agost del 1989, aquell vespre la sala de plens de l’Ajuntament bullia. CiU, PP i CDS presentaven la moció de censura a l’històric alcalde socialista Josep Maria Recasens; el convergent Joan Miquel Nadal va quedar-se’n la cadira. 

El 1990, el 1991 i el 1992, l’actualitat recau en atemptats d’ETA. Cotxe bomba en una comissaria de Burgos i explosius a les vies del tren, l’any següent tres morts en una operació policial contra el comando Donosti, alhora que ETA havia posat explosius a la via fèrria Madrid-Hendaia i el 1992 tirotegen dos guàrdies civils de paisà, era el primer atac d’ETA després d’un intent de treva que havia durat un mes i pocs dies. El 1993 i el 1995 també és ETA qui protagonitza l’obertura dels telenotícies: la policia buscava als dos integrants del comando itinerant que havia col·locat els artefactes al Port Olímpic de Barcelona. Dos anys després, aquell 17 d’agost en buscaven tres, de membres d’ETA, per atemptar en una casa-caserna de la Guàrdia Civil a La Rioja. Era la dècada dels noranta. 

El Clinton i el seu affaire amb la Mònica Lewinsky era notícia el 1998. Aquell dia es votava si s’iniciava el procés de destitució del president dels Estats Units. Quanta moral els americans!  Aquí ja començo a pensar que els 17 d’agost mai no han estat gaire tranquils. Excepte el del 1986, quan els barcelonins van poder tornar a casa sense fer cua al peatge. 

Tempesta d’agost el 2003: baixaven les rieres del Maresme i 6.000 abonats d’Osona portaven hores sense llum. Quan era menuda i marxava la llum, que marxava sovint a la Cala, la iaia Pepa encenia una espelma o dues i jugàvem al parxís fins a l’hora d’anar a dormir. Hi havia els abonats de la llum «vella» i els de «la nova», els de Fecsa, que tampoc era garantia de res. Empipava una mica. Sobretot perquè trucaves i no sabien dir-te quan podrien arreglar-ho. 

«Hi ha circuits de recerca del coma etílic, d’alcohol de baixa qualitat... s’han de tancar determinats establiments que fan que a Lloret es concentri el turisme de borratxera», contundents declaracions de la consellera d’Interior Montserrat Tura. 

Informació cíclica

La informació em sembla cíclica, com si no resolguéssim els problemes. Quin sobresalt als informatius de l’any 2010! De cop em veig a mi mateixa amb deu anys menys, a Melilla. Ens hi havien enviat, amb la Mireia Prats, perquè els transportistes de mercaderies bloquejaven el pas fronterer entre Espanya i el Marroc. 

La distància de seguretat entre una policia i l’altra havia de ser de mig quilòmetre en aquell espai que s’anomena «Terra de Ningú», però la policia marroquina anava guanyant terreny a l’espanyola. No va anar a més, però no pintava bé a l’inici. 
I així és com us he recordat moltes notícies sense aprofundir-ne en cap, per dissort de tots, és ben bé cap a on va el consum d’actualitat avui dia. 

Fàtima Llambrich és periodista
Nascuda a l’Ametlla de Mar. Autora del llibre ‘Sense cadàver/Sin cadáver’. A TV3 informa de notícies de l’àmbit judicial, policial i de la seguretat. 

Temas

Comentarios

Lea También