Els altres patriotes en defensa de la Constitució

La Constitució de l’Índia complia diumenge passat 70 anys de vigència. Com cada any, milers de persones van anar a veure la típica desfilada, congregant-se al llarg del passeig de Rajpath, que va des de la residència del president fins a la Porta de l’Índia, edificada en commemoració dels soldats indis morts durant la Primera Guerra Mundial.

Tot era exuberància, en una jornada on l’Índia va presumir de poder militar i diversitat cultural. Avions de combat van sobrevolar el passeig, es va treure a lluir una arma antisatèl·lit, membres de la policia van presumir de diferents armes de foc mentre feien complicades piruetes sobre motocicletes i no hi van faltar marxes en formació de les diferents forces militars.

Cada estat del país va estar-hi representat per comparses decorades amb la respectiva indumentària tradicional. Al capdavant de tant color, música i diligència militar, un primer ministre a peu saludant els seus admiradors.

Eren els patriotes que s’emocionen davant les mostres de força, que sovint obliden i tergiversen els valors i drets atorgats per la Constitució.

La Constitució de l’Índia és realment un document per a sentir-se’n orgullós. Es va començar a redactar el 1947, sota el lideratge del Dr. B. R. Ambedkar, un jurista, economista, polític i reformador social. Nascut en una família dàlit, Ambedkar havia patit la discriminació en primera persona i era un activista, no només a favor de la seua comunitat, sinó també a favor dels drets de la dona i dels treballadors. El document final es va inspirar en constitucions de molts altres països. Garantia un sistema parlamentari d’estructura federal, drets fonamentals, la divisió de poders, la protecció social i ideals llibertaris. Era la primera pedra de la democràcia més gran del món i definiria una identitat nacional basada en la multiculturalitat i el laïcisme.

Però on era la Constitució durant el seu aniversari? Mentre uns patriotes defensaven uns símbols nacionals casposos, una part de la població, etiquetada com a «antinacional», fa més d’un mes que protesten en contra del que es considera un dels atacs més directes a la Carta Magna: la nova llei de ciutadania. Aquesta legislació ofereix una via ràpida per obtenir la ciutadania a persones de tres països que estiguin fugint situacions de persecució religiosa, excepte si les víctimes d’aquesta persecució són musulmanes.

Substitueix l’antiga llei, que impedia que immigrants il·legals poguessin obtenir la nacionalitat índia. La llei es considera discriminatòria i fins i tot el Parlament Europeu ho debatrà i votarà una moció en contra.

L’aprovació de la legislació ha provocat una onada de protestes per tot el país, majoritàriament pacífiques. En alguns estats, com Uttar Pradesh, s’hi ha registrat morts. A les universitats Jawaharlal Nehru i Jamia Millia Islamia, la protesta estudiantil (nombrosa però no organitzada) rebia una violenta resposta policial.

En un parc a pocs quilòmetres de la Porta de l’Índia, fa setmanes que hi acampen manifestants. Són dones musulmanes en la seua majoria, però també s’hi apleguen activistes, els visiten polítics i altres ciutadans. Resisteixen a la indiferència d’uns governants que han promès no fer cap pas enrere. Diumenge invocaven llibertat, igualtat i fraternitat, garantides pel preàmbul de la Constitució. El mateix preàmbul que fa uns quants dies llegien una quarantena d’advocats davant de la Cort Suprema, que no volgut respondre a les diverses peticions que ha rebut de la ciutadania.

En el seu llibre Making of India’s Constitution, l’antic jutge de la Cort Suprema H.R. Khanna va escriure: «La Constitució no és un pergamí de paper, és un estil de vida. El preu de la llibertat consisteix a estar en alerta constant i, en última instància, els seus únics guardians són les persones».

Aquesta nova legislació ha despertat els guardians, els qui veuen en la diversitat la unitat i en la Constitució la unió i la dignitat. Són els altres patriotes de l’Índia.

Judit Algueró viu a l’Índia, on treballa com a consultora de comunicació per a ONG i organitzacions internacionals. És de Móra d’Ebre, va estudiar Periodisme a la Universitat Rovira i Virgili  i té un màster en Periodisme Internacional per la Universitat de Cardiff (Regne Unit).