Els amants de Coney Island: Quotidianitats que engresquen

El primer dimarts de cada mes: tenen per costum una trobada mensual, els amants. Ferran Ràfols ha traduït este llibre publicat recentment per l’Altra Editorial

28 diciembre 2020 20:50 | Actualizado a 29 diciembre 2020 06:03
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Teniu amants, valtros? Doncs, no ho digueu. La Caitlin i el Michael fa més de dos dècades que són amants. Viuen com dos vides, o una de molt compartida. No féu escarafalls eh. Això no va ni del pecat ni de la culpa. El Billy O’Callaghan -nascut a la ciutat irlandesa de Cork- ens explica les trobades furtives que tenen els dos personatges en un hotel barat. No necessiten habitacions amb spa ni luxes, ni pompositat. No els fa falta perquè ells són el seu propi reclam, perquè es tenen l’un a l’altre. Amb els anys el Michael ha anat canviant, ha perdut aquella musculatura dels braços i ha anat recobrint la dels abdominals. La Caitlin se n’adona, d’això. I tant que ho veu!. I el Michael acostuma a tapar-se una mica, sempre. Però això no canvia res perquè l’anclatge que els uneix és molt més profund que les aparences i, per tant, costa més de deteriorar-se. «Al costat d’ell se sent segura, protegida, contenta de saber-se desitjada».

Les cartes de la vida

I entre besades i rialles de complicitat, O’Callaghan posa sobre la taula les cartes de la vida, aquelles que tard o d’hora ens acaben repartint a tots: «No paro de dir-me que tenim temps, però no se sap mai, realment ....i, quan passa, l’únic que queda és tot el que no s’ha dit i les promeses que no es poden cumplir». Perquè l’autor ens enjogassa amb les trobades dels dos personatges i quan ja ens té ben engrescats, cataclac!. És llavors quan ens bufeteja amb la realitat; per si sóm dels que se’ns escapa pensar i reflexionar. No és una lectura per passar de llarg, és de les que invita a assaborir-la, tot i que a estones amargueja. El dolç s’aprecia més, quan s’ha tastat l’amargor.

«S’ha d’apendre a aprofitar al màxim cada situació, o només ens quedarà la mort». El llibre va de les vivències i del moment quan tot s’acaba. Aquell final que no podrem esquivar. No s’hi recrea, ni en les desgràcies, ni en les alegries.

Billy O'Callaghan no es recrea ni en les desgràcies, ni en les alegries

De fet, com la vida: és tant fugaç i tant líquida que no permet que ens poguem entretenir gaire ni en el patiment ni en la felicitat; també perquè es persegueixen i s’atrapen constantment. Ja ho adverteix un dels dos amants: «el bé i el mal no sempre van en línia recta»; a estones s’entrecreuen.

Es mosseguen els llavis i s’abracen sense parlar gaire. Gens, de fet. I abans no comencen les embranzides, l’O’Callaghan ja ens ha explicat un pedaç més de la vida d’un dels dos, de la infància o d’una època més tardana però d’abans que es coneguessin; d’abans que es trobessin en aquell bar. I a mesura que avança la lectura s’entén millor com reaccionen i es va impregnant la ide que les fuetades i els regals que entomem ens van forjant l’adn.

«No és culpa teva», li diu la Caitlin. I el Michael li respon que és un error absoldre’ns de tota culpa perquè «no ho sóm mai d’innocents». I així de dur és el Billy amb els seus lectors, quan els ha entabanat amb una història temptadora. I és d’agrair que agrupi les paraules com si fossin una bandada d’ocells, que a més de volar amb harmonia i deleitar amb les formes, tenen un rumb i un sentit.

Acabem prenent les decisions, a vegades, amb poca informació

La Caitlin i el Michael tenen una vida matrimonial, cadascú la seua. Amb el Thomas i la Barb. I l’escriptor ens permet que sapiguem una mica com són, o com a mínim, com els veuen ells dos que, al cap i a la fi és lo que importa. Acabem prenent les decisions, a vegades, amb poca informació. I les dades que no tenim les intuïm o ens les imaginem segons ens convé. I aquí és quan errem. Mentre llegeixes, els personatges et van pessigant els sentiments, a estones d’apreci i després de rebuig i ara t’entendreixen i et preocupes i més tard els vols ben lluny. «Una cosa és necessitar i l’altra voler», adverteix la lectura. I aquí rau la dificultat de si ens decantem per l’atreviment o per ser cauts. El Thomas li va regalar un dia una Moleskine (llibreta) a la Caitlin, només per això a mi m’ha enamorat una mica. Clar que si «és dels que passa només pels llocs on no hi pot caure mai cap bomba» .... no sé...

Nascuda a l'Ametlla de Mar. Autora del llibre Sense Cadàver/Sin Cadáver. A TV3 informa de notícies de l'àmbit judicial, policial i de seguretat.

Comentarios
Multimedia Diari