Els bons i els mals espanyols

En períodes electorals, els candidats diuen moltes bestieses. Tantes que algunes només les sentim quan la febre electoral envaeix els mítings, on només acudeixen els seguidors i partidaris d’aquells que parlen. I per escalfar l’ambient dels que volen escoltar només allò que els cau bé a les seves orelles, com més exabruptes, més atacs als contraris i més disbarats es diuen, més aplaudeixen i més satisfets surten d’aquesta mena de reunions, on tothom riu, s’aplaudeixen com herois, tots guanyen i els altres –els que no pensen com ells– sempre van equivocats.

En definitiva, sembla que els atacs i les complaences, que veiem retransmès en cada moment i reiterat per les televisions, sigui l’important quan els candidats haurien de parlar de com solucionar els problemes que afecten els ciutadans. Però cauen millor a pronunciar els insults, els despropòsits i els atacs als contraris –i, fins i tot, moltes mentides consentides– que els bons propòsits per millorar el benestar de la gent.

I vet aquí, que el Sr. Rajoy és capaç d’afirmar que hi ha espanyols bons i espanyols dolents. Ell i els que el segueixen són els bons espanyols. Els altres, els que no pensen com ell, són els mals espanyols. Ni tan sols que aquestes paraules haguessin estat dites de broma, o entre les moltes desencertades afirmacions dirigides només als seus, mai les pot expressar una persona d’honor. Però molt menys per un president de govern, ni que sigui en funcions.

Un servidor afirmo rodonament que hi ha gent bona i gent dolenta a tots els partits que no són altra cosa que el reflex de la mateixa societat. Sortint pel carrer dels pobles i petites ciutats on tothom tenim l’oportunitat de conèixer-nos per haver tractat tants cops a reunions, trobades, transaccions i parlat entre nosaltres, podem qualificar –i sempre amb possibilitat d’equivocar-nos– sobre les bondats i les maldats de les persones. Ningú té dret a qualificar però interiorment coneixem els defectes i les virtuts de gairebé tothom; m’atreveixo a afirmar que fins i tot, pel que fa a nissagues familiars, tots tenim una concepció bastant exacta dels ciutadans amb els quals convivim.

Així, doncs, als partits, seguint el que som els que integrem la societat en genèric, existeixen gents de tota mena però personalment crec que, pel bon funcionament de l’engranatge general, la bondat i la virtuositat impera sobre la maldat. Com podria funcionar un conjunt de persones on imperés la dolenteria per sobre de la bonesa i la normalitat?

Malgrat aquesta conceptuació, en el món de la política apareixen diàriament casos de corrupció que gens afavoreixen el concepte de bondat o normalitat. Tots els partits, i sobretot aquells que han disposat d’amplis i continuats poders polítics, tots han estat atrapats amb les mans dins la massa de la corrupció o de les corrupteles. I aquells joves partits que han nascut recentment, integrats per gents de la mateixa societat, també en ells s’han pogut intuir, i a vegades demostrar, casos on la corrupció resulta difícil d’exonerar.

Els diners, el poder, la glòria i la sumptuositat és quelcom que les persones –excepte poquíssimes– tothom s’hi lliga amb relativa facilitat. I més en un país que en el moment d’entrar en la democràcia, els dirigents no van creure convenient crear una llei concreta de finançament dels partits. Sense la correcta regularització corresponent, s’ha induït, als que han disposat de poder, a la corrupció prou habitual i gairebé institucionalitzada. Bonament penso que, aquells polítics forjadors i redactors de les lleis que actualment ens regeixen, mai haurien cregut que s’arribaria tan lluny en el món de la corrupció i a la situació que actualment estem immersos.

El PP, el partit que lidera el Sr. Rajoy, diàriament apareix tacada per la corrupció. A més poder polític més corrupció. I el PP disposa d’estructura de partit a totes les regions espanyoles i en algunes ha arribat a dominar totalment el seu panorama. I és allí, com València o Madrid, entre altres, on molts dels seus líders estan tacats o apareixen suposadament embolicats per la corrupció pròpia o de finançament del seu partit.

Existeix un extresorer, el Sr. Bárcenas, que segons aquest i els documents on ho anotava, alts dirigents del PP rebien dotacions mensuals amb diners procedents d’entrades il·legals. Naturalment aquestes quantitats, mai es declaraven i, lògicament, estaven exemptes de pagaments dels IRPF. El partit i els senyors que percebien aquests sobres de diner obscur, eren bons o eren dolents?

Aquests procediments d’actuació, que disposant de més poder podien disposar de millor finançament, provocava a la vegada desigualtats en el moment de les campanyes electorals. Els uns es podien despendre de grans quantitats de diners pel finançament de la campanya mentre els altres havien de treballar amb menys recursos i conseqüentment amb inferioritat de condicions. També coneixem, però, que alguns partits rebien préstecs bancaris que posteriorment no es pagaven i es rescindien d’una forma més o menys il·legal, amb les corresponents complicitats.

Consegüentment, el Sr. Rajoy, i altres dirigents alguns dels quals poden arribar a ser presidents del govern d’Espanya, haurien de ser més curosos en les seves paraules i «no passar-se de rosca» com habitualment i de forma reiterada actuen en els mítings; els votants desitgem solucions pels problemes que ens afecten, més que atacs i desconsideracions.

I, per acabar aquesta opinió, Sr. Rajoy, afirmo que a aquesta Espanya que vostè dirigeix hi ha gent bona arreu (i també alguns de dolents). Però, malgrat el seu poder presidencial, mai hauria hagut de qualificar en aquest sentit i més quan tantes taques l’afecten directament o indirecta a vostè i els seus dirigents. Aquesta actitud gens l’afavoreix per tornar a ser reelegit president.