Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Els conflictes irlandès i basc es van resoldre amb diàleg. Mediadors ‘in nomine Patris’

S’hauria de poder dialogar amb molta més facilitat que en aquells casos extrems. Malament rai si el PP i el PSOE comencen per enrocar-se que s’ha de parlar al Congrés, quan amb ETA van fer-ho a Suïssa
Whatsapp

En algun lloc de Suïssa el nom del qual no em vull recordar, una tarda plujosa de l’estiu de 1998. Juan María Uriarte, bisbe de Zamora, acull sota el seu paraigua un enviat del president del Govern espanyol, José María Aznar, i un dels caps d’ETA. No es refien l’un de l’altre, però monsenyor Uriarte desplega la seva llicenciatura en Psicologia per Lovaina, que en aquest cas li fa més servei que la de Teologia per Comillas.

La delegació espanyola la formen tres pesos pesants del primer cicle d’Aznar: Ricardo Martí Fluxá, Pedro Arriola i Javier Zarzalejos. La d’ETA, Mikel Albisu i Belén González. El 12 de setembre es signarà el Pacte de Lizarra, primera treva llarga que serà el principi d’una pau que només es pot entendre en clau de procés. Tenien dos precedents igualment «in nomine Patris», en el nom del Pare que dóna títol a una gran pel·lícula sobre el conflicte de l’Ulster. Un molt pròxim, perquè Lizarra es va inspirar en un «Fòrum d’Irlanda» que tot just havia acabat una terrible guerra no declarada, gràcies al fet que un clergue redemptorista, el pare Alec Reid, havia fet de mediador. I havia donat classes de com fer-ho a mossèn Joseba Segura, mà dreta de monsenyor Uriarte.

L’altre precedent era la tampoc declarada pau olímpica de Barcelona 92, amb intervenció del Vaticà promoguda per Joan Antoni Samaranch, i dos diplomàtics curials; monsenyor Roger Etchegaray, basc del Nord que va presidir la Conferència Episcopal Francesa i que Joan Pau II va proclamar cardenal, i el bisbe José Sebastián Laboa, també basc, que va ser nunci a Panamà durant la crisi Noriega.

El pas següent va ser el 2006. Llavors era Zapatero qui va dialogar en base trinitària en què a més a més de l’esquerra abertzale hi havia el PNB. Un escenari fonamental d’aquells diàlegs va ser el Centre Arrupe dels Jesuïtes, amb vista a la Basílica de Loiola. La benvinguda els hi va donar qui els hi havia de donar: monsenyor Uriarte, aleshores a la seu episcopal de Donostia. Amb tots aquests vímets es va trenar la cistella de la pau, arrodonida ara fa exactament sis anys, 17 d’octubre de 2011, en una Conferència d’Aiete que va aplegar líders internacionals. La mediació laica va ser important aquí, com ho havia estat també en l’operació Zapatero a través del Centre Henri Dunant, seu a Suïssa amb advocació del fundador de la Creu Roja.

Vaig seguir periodísticament aquestes operacions diàleg, no he entrat en detalls perquè l’off the record obliga. Va ser gratificant veure com s’esforçaven a restablir la concòrdia parts antagòniques i enfrontades en terribles lluites amb víctimes. La proximitat de la conversa acabava per introduir el respecte de l’escoltar, que és el principi de tot plegat. Veure compartir un te a Martin McGuinness, cap de l’IRA, i el reverend Ian Paysley, cap dels paramilitars unionistes, que s’havien enviat pistolers a matar-se l’un a l’altre, va ser, sí, molt emotiu. Després van compartir govern i Irlanda va enterrar els funerals, el millor dels enterraments.

Per fortuna, el conflicte entre els governs català i espanyol no ha anat tan enllà, tot i que comença a complicar-se amb ferits, detinguts, multats i presos. S’hauria de poder dialogar amb molta més facilitat que es va dialogar en aquells casos extrems, sota la premissa de poder parlar de tot. Malament rai si el PP i el PSOE comencen per enrocar-se que s’ha de parlar al Congrés, quan van ser capaços de fer-ho amb ETA a Suïssa.

Monsenyor Uriarte ha desenvolupat molt les conseqüències de la distensió, hibridant teologia i psicologia, i el seu llibre La Reconciliación és de precepte. Diria –segur que si més no per amistat no em corregirà– que podria assessorar si li ho demanessin. I l’abat de Montserrat, Dom Josep M. Soler, s’ha ofert obertament. Si a Madrid no el veuen prou clar, pensin que Montserrat comparteix la Congregació Benedictina de Solesmes amb Silos i el Valle de los Caídos.

Temas

Comentarios

Lea También