Els criteris de la justícia internacional

En poques hores de diferència, el conflicte del procés sobiranista ha viscut dues resolucions internacionals clarament oposades. D’una banda el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg ha donat la raó al Tribunal Constitucional espanyol de suspendre el ple del Parlament de Catalunya del 9 d’octubre que pretenia declarar la independència. Poc després, un informe del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU, demanava l’immediat alliberament d’Oriol Junqueras, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Els independentistes no han donat cap importància al veredicte del Tribunal d’Estrasburg. L’Estat espanyol ha menystingut el dictamen de l’ONU amb l’argument que dos dels membres del Grup de Treball que ha elaborat l’interdicte han tingut relació amb Carles Puigdemont i ha demanat la seva inhabilitació. És evident que a les instàncies internacionals també hi ha de tot, com a Espanya i com a Catalunya. Guanya qui sap moure els fils. Al 1946 l’ONU va aprovar una resolució de condemna del règim franquista. El dictador va organitzar una manifestació a la Plaza de Oriente presidida per una pancarta on es podia llegir: «¡Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos!». Nou anys després, l’ONU acceptava l’ingrés d’Espanya. Amb el mateix règim franquista. Més que tenir ONU, allò que compta és tenir-ne dos.