Els dies de la marmota del periodisme. Les notícies clonades

Aquests dies de festes passen coses que es repeteixen cada any, i el periodisme se sent amb llicència per a reciclar. El nostre ofici viu perillosament al dia i tenim estructurades fòbies a totes les caducitats. Però quan els dies de la marmota arriben implacablement, nosaltres implacablement els repliquem amb les mateixes fórmules.

Els sorteigs de les rifes, l’exhibicionisme de bondat de la Marató, els reials i autonòmics discursos de bon any, les campanades que canvien els calendaris, els primers nadons de les Espanyes, les Catalunyes, les Tarragones, els Ebres, els programes de tele d’abans i després de les dotze, José Mota... I el Concert de Cap d’Any a Viena, en el qual l’auditori és el mateix, l’orquestra és la mateixa, el repertori ídem. Només seria qüestió de posar i treure directors, perquè els plans televisius i els comentaris també són idèntics, i si m’apuren el comentarista es reencarna a cada transmissió perquè al gran Pérez de Arteaga, que al cel sia, se l’imita fins i tot en la veu atiplada.

Fa anys, vaig fer la trapelleria de demostrar que podia publicar un reportatge inventat de dues planes en un diari de gran difusió. Ara, potser podríem demostrar –si cal acadèmicament– que si posem al congelador qualsevol tractament periodístic en qualsevol format dels temes esmentats, el microones ens podria enllestir molta feina pesada, feixuga i desagradable. Podríem franquiciar els articles, només amb lleus retocs de postproducció. Les notícies clonades.

Les rifes i les seves circumstàncies són paradigmàtiques en atenció mediàtica. Sempre toquen molt repartides, a gent molt necessitada, que diu que farà servir la pasta per tapar forats. Normalment, agiten ampolles escumoses com si fossin pilots de fórmula u o de moto guanyant la cursa que també es repeteix cada cap de setmana. Com que de rifes no n’hi havia prou, «éramos pocos y parió la abuela» i ens inventem la Grossa, amb la qual cosa els estanquers fan el paper de dependents d’administració de loteries, que naturalment se saben de memòria precisament de tant de veure’ls per Nadal i pel «Niño».

A banda dels esdeveniments que proporciona el calendari, les seccions d’esports també estan condemnades a les entrevistes a futbolistes i entrenadors que no surten del petit guionet de quatre frases estandarditzades que repetiran setmana a setmana fins a la consumació dels segles. Que si la possessió, que si queda molta lliga, que juguem be però ens  falta finalitzar, si només m’interessa el pròxim partit, que si no parlo ni del rival ni de l’àrbitre...

Els periodistes d’esports es podrien empescar un panell d’entrevistes, guardar-les i anar canviant el personatge que les respon. M’estalvio les exageracions al compte negatiu del vocabulari bèl·lic. 

Però ves, al món de l’esport se’ls hi pot disculpar, perquè el seu argumentari és molt muscular. Una vegada em vaig queixar mig de broma de tant de monosíl·lab i tòpic a un grandíssim ciclista al que admirava i admiro per les seves proeses, i a partir de la resposta encara el vaig admirar més com a persona per la seva humilitat. Va dir que si pogués contestar millor seria perquè hauria estudiat molt i si hagués estudiat molt segurament no s’hauria dedicat a esllomar-se escalant ports pirinencs i alpins. Era Miguel Indurain.

La cosa però, és més greu, perquè l’empobriment del discurs arriba als qui tenen l’obligació d’enriquir-lo i no paren de glorificar «el relat». S’omplen la boca de «relat» però n’hi ha que no saben posar una paraula al costat de l’altra i malament rai si els treus de l’escarransit format del twitter o de la declaració breu, que apocopem anàlogament a «decla» i que en l’argot en diem «un canutasso», per barbarisme en sinècdoque del micro.

La proporció entre pocs caràcters i molta demagògia és inversa. Sí: em refereixo als polítics en abusiva generalització, però apressant-me a ressenyar que hi ha excepcions i que, quan n’hi ha, són doncs excepcionals.

Antoni Batista és Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.