Els fills no són propietat dels pares

No jutjar mai la vida dels altres. Conec molts bons pares i mares que, tot i dedicar-se als seus fills amb total vocació, responsabilitati devoció, s’han trobat amb fills que han fet coses terribles

06 noviembre 2018 10:21 | Actualizado a 06 febrero 2019 17:52
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Sempre he pensat que una de les experiències més màgiques i plenes que pot viure una dona és el naixement d’un fill o filla i que una de les experiències més tràgiques i doloroses és la mort de la seva descendència abans que un mateix. És antinatural i difícil de superar, si mai s’aconsegueix.

Quan portem fills al món de manera volguda i reflexionada volem veure’ls créixer sans i feliços. Fent-los persones preparades per afrontar els reptes i les trampes de la vida. Aboquem en ells tota la nostra saviesa i experiència. De vegades hi ha qui pretén fer de la seva nissaga clons d’un mateix i aquí, sovint, es comencen a generar frustracions i baralles perquè els fills són éssers únics, individuals i irrepetibles. No són propietat dels pares.

Si tenim la sort que tot vagi més o menys bé, amb les dificultats pròpies de cada etapa, els pares vinga a penjar-se medalles, com les que es penjava el Màgic Andreu. Aleshores pensem que tot és mèrit nostre.

No es té en compte que s’ha tingut la sort i el privilegi de portar al món una descendència amb uns gens determinats que poden tenir més o menys càrrega genètica directa o que vingui d’altres avantpassats.

Tampoc que pot haver tingut la sort de trobar-se a la vida amb bons companys, professors, amics, familiars... que l’han ajudat a configurar un caràcter i uns valors que li facilitin l’encaix en la societat.

No, tot el mèrit dels «bons fills» se l’apropien els pares. I no dic que no tinguin una gran part de responsabilitat en el fet que això sigui així, però no tot el mèrit és seu. Quan tampoc no tota la culpa que un fill es torci és exclusivament dels pares. Conec molts bons pares i mares que, tot i dedicar-se als seus fills amb total vocació, responsabilitat i devoció, s’han trobat amb fills que han fet coses terribles, d’aquelles que pensem que només els passen als altres.

Aquestes reflexions m’han vingut al cap perquè el fill d’una amiga meva acaba de fer 18 anys. La seva mare, o sigui la meva amiga, fa molts anys que pateix i molt pel seu únic fill. I ho pateix sola perquè el pare no tan sols es va divorciar d’ella, sinó també del seu fill.

Comparteixo el patiment de la meva amiga perquè l’estimo i em trenca l’ànima veure el calvari pel qual està passant ella i el seu fill. Arribar a la majoria d’edat, fita que per a qualsevol adolescent és motiu d’alegria, d’entrar en una nova etapa vital plena de projectes i il·lusions, en aquest cas és afegir més patiment i veure més llunyà que algun dia es trobi una solució que li permeti viure una vida plena, independent i autònoma, tal com ha lluitat i desitjat sempre la seva mare.

Conec el Robert (nom fictici), el fill de la meva amiga des que era petit. Un nen que destacava per la seva gran curiositat per tot el que l’envoltava, pel seu talent i sensibilitat musical i per les seves profundes reflexions sobre el món i el perquè de tot plegat des que era molt jovenet.

Cap als deu anys va començar a fer i dir coses estranyes i a mesura que ha anat creixent s’ha anat aïllant del món i han augmentat els seus atacs d’ira, tots dirigits cap a la seva mare, amb múltiples agressions tant físiques com verbals. En aquests vuit anys de patiment extrem, la seva mare ha buscat ajuda per tot arreu.

L’ha portat a diferents metges i molts psiquiatres que li han diagnosticat diferents trastorns, però ara com ara l’únic diagnòstic que té és d’angoixa. També li han fet diferents tractaments, tant farmacèutics com psicoterapèutics, amb ingressos en diferents unitats psiquiàtriques, fins i tot en un centre de menors. Res ha servit per a res.

En Robert continua tancat a casa seva, amenaça sovint de suïcidar-se i no vol sortir al carrer ni veure ningú, només la seva mare, a qui sovint colpeja. La meva amiga no ha tirat mai la tovallola, segueix lluitant pel seu fill, però cada vegada té menys forces. Fa poc que ha patit un càncer.

Casuístiques diverses

La impotència i la desesperació de la meva amiga és com la de totes les famílies que perden el control sobre els seus fills per diverses casuístiques havent-hi dedicat tots els esforços de què han estat capaços.

La pèrdua de control sobre els fills és multifactorial i no únicament dels pares, encara que sentin i expressin un amor incondicional cap a la seva prole. El fet de viure de prop aquesta experiència i haver-ne conegut altres de semblants, m’ha fet reflexionar sobre la necessitat de no jutjar mai les vides i les relacions dels altres. En aquest cas, no tan sols no jutjar els pares pressuposant una conducta negligent, sinó ni tan sols els fills en una situació difícil i complicada, víctimes, en molts casos, d’una sensibilitat excepcional.

 

Vinculada als serveis informatius de TV3, Laura Solé ha presentat el ‘324 Comarques’ i l’espai ‘L’entrevista’ del 324 i ha participat en el programa ‘Els matins’. Fa classes a  la Universitat Autònoma de Barcelona.
 

Comentarios
Multimedia Diari