Els fils invisibles o ignorats

Un metge malagueny li intenta explicar a una mare a un poble del Iemen que el seu fill de sis mesos no se’n sortirà de la infecció que té des que va néixer. Millor que vagin a casa i que hi passin les últimes hores. La mare entén, no és el primer fill que perd, però li fa mal, com a qualsevol mare. I el metge fa el cor fort mentre li intenta explicar, però li costa, com a qualsevol metge i a qualsevol que presenciï l’escena.

I això quina relació té amb el que passa a casa? I quina relació tenen les eleccions americanes de les que tant i tant ens han estat parlant?

Fa no gaire el Xavier Mas de Xaxas proposava en un article la cerca d’una «teoria del tot» que ajudés en certa forma a entendre els fils cada cop menys invisibles (o ignorats, dic jo) que uneixen fets que passen lluny de casa i que aparentment ens cauen fora del cercle de coses que ens influeixen el dia a dia. Ell es proposava unir la mort d’una reportera russa i d’un nen afganès. En el fons, suposo que aquesta simple idea és la que busca qualsevol periodista, sobretot qui reporta sobre països llunyans per explicar-li als seus veïns no només com és aquell país llunyà. Trobar quin fil ens uneix d’alguna manera amb allò tan aparentment desconnectat del que ens passa a casa i perquè ens passa.

Aquesta setmana no deixava de pensar en Ryszard Kapuscinki quan sentia autèntiques barbaritats sobre els terroristes de Ripoll

I ho intentem tot i les dificultats. Fa vint anys, el Ryszard Kapuscinski, un savi que cada cop llegeixen menys periodistes (o això sembla), ho va explicar en una xerrada pública: «estem educats per pensar en petites unitats: la família, la tribu, la societat». I encara més: «no tenim ni experiència ni coneixements per pensar a escala global, per adonar-nos de com les altres parts del planeta influeixen en nosaltres o en com influïm en elles». Jo diria que vint anys i unes quantes xarxes socials després, estem al mateix punt.

Aleshores ja està?. No podem entendre-ho o potser no ens importa gaire, així que perquè insistir? El Kapuscinski es va passar mig segle buscant fils en suburbis africans per explicar-li als polonesos el que hi passava, ni que segurament no els afectés molt així d’entrada. Així que caldrà seguir provant...

No faré el mateix exercici que el Mas de Xaxàs, ja ho ha fet ell i ben fet està. No miraré de buscar el fil entre l’escena del començament i una altra que ens acaba de colpir a casa, la dels terroristes catalans (o no són catalans perquè no ens agraden?) preparant les bombes que havien de matar tants com es pogués a Barcelona. O si preferiu, tampoc buscarem el fil amb una altra escena que ha colpit molt poca gent a casa i al Iemen: la d’una vintena d’estudiants, molts d’ells de periodisme, que van morir fa uns dies en un atac a Kabul, a l’Afganistan, el país aquell que fa cinc anys que està a punt a punt d’aconseguir la pau. Cinc o quaranta, tant hi fa.

No provaré d’explicar el fil. Però no podia deixar de pensar en Kapuscinski mentre sentia aquesta setmana les autèntiques barbaritats que deixaven anar els tertulians d’un programa líder de la ràdio catalana sobre el vídeo dels terroristes de Ripoll (per ells no eren catalans, òbviament). «Europa s’ha de defensar i punt» o «simplement eren uns dropos».

Cap dubte de què alguns d’aquests no tenen experiència ni coneixement per mirar més enllà de la seva tribu, o més aviat de la seva cova. I dubto que hagin llegit gaire el Kapuscinski. Per cert, les paraules que he citat estan recollides a un llibre que es diu Els cínics no serveixen per aquest ofici. Es referia al de periodista.

Quan fa gairebé vint anys vaig veure per la televisió com queien les torres de Nova York vaig pensar immediatament que al darrera d’aquella bestiesa hi havia d’haver, entre altres coses, un fil que portava a gent que devia estar patint a l’altra banda del món. I quan veig les imatges de Kabul, d’aquella universitat on vaig anar a buscar respostes poc després dels atemptats de Manhattan, o quan presencio les llàgrimes de la mare d’aquest nen al Iemen no puc deixar de preguntar-me què hi ha a l’altra banda del fil.

Pau Miranda. Periodista tarragoní especialitzat en informació internacional. Durant quinze anys va cobrir informació de l’Orient Mitjà i el sud d’Àsia per a diversos mitjans catalans i estatals. També ha estat responsable de comunicació de Metges sense Fronteres a l’’Afganistan.