Els grans reptes de la regió de la Catalunya Sud

L’any 2016, l’aliança Universitat, electes i sectors productius va donar com a resultat un dels projectes més importants per al futur de les nostres contrades: la creació de la Regió del Coneixement de la Catalunya Sud, una aliança teixida d’una manera decidida per afrontar els grans reptes del territori en aquest primer terç del segle XXI i que va despertar, i encara desperta, moltes expectatives. He seguit de prop i he participat cada cop que m’han convidat a trobades i reunions de l’organització que impulsa l’esmentat projecte i m’he procurat llegir tot el material elaborat per la Càtedra Universitat i Regió del Coneixement que dirigeix el doctor Francesc Xavier Grau, un dels membres de l’acadèmia més solvents que hem tingut a les nostres contrades. També he intentat estudiar una mica alguns dels casos en què s’emmirallen els seus promotors, com és el de Tempere a Finlàndia.

L’altre dia, mentre prenia part en un entretingut i molt poc operatiu exercici de dinàmica de grups, realitzat al Palau de Congressos de Tarragona, pensava que aquest projecte presenta alguns riscos, als quals caldria fer front. Els conceptes de generació i de gestió del coneixement han estat clau en els canvis que han experimentat els sectors econòmics més dinàmics de l’economia del segle XXI i, particularment, de les seves empreses més innovadores. La construcció teòrica del terme té molts pares; probablement alguns dels més reconeguts siguin Nonaka i Taqueuchi, que varen bastir l’arquitectura de la generació de valor a partir de l’anomenat coneixement implícit que es convertia en explícit a partir de la seva difusió per part de les organitzacions.

En un dels documents que s’han donat a conèixer sobre el projecte de la Catalunya Sud, Grau escriu que sorgeix de baix a dalt, és a dir d’una certa demanda social, a partir de la inquietud de les forces vives del territori, necessitades de la presa de decisions estratègiques en algunes matèries clau de l’economia, la formació i les comunicacions. Se suposa que tant el grup impulsor com el comitè assessor han aconseguit en aquest temps acumular suficient informació per tenir elements de judici suficients per bastir polítiques sobre la Regió, de la mateixa que estic convençut que no han perdut de vista un dels principis fonamentals del sistema: no hi ha coneixement sense acció.

Els promotors parlen que la Regió de la Catalunya Sud només serà operativa quan hi hagi capacitat de dissenyar, acordar i executar plans d’actuació. Doncs bé, passat força temps des que varen iniciar els seus treballs, fa la sensació que encara estan construint corpus teòric. Entretenir-se en disquisicions i procediments és a vegades una patologia acadèmica molt estesa, però contrasta amb les urgències que ara té el nostre territori en àmbits que són clau per al seu futur. Als possibles alentiments provocats per la inèrcia acadèmica, cal afegir-hi ara la situació política que viu Catalunya. D’una banda, la Generalitat, que passa per una situació d’excepció, no sembla estar en disposició d’ajudar a impulsar d’una manera més contundent la consolidació del projecte. De l’altra, hem entrat -potser massa aviat- en temps preelectoral, sobretot en l’àmbit polític clau per tirar endavant la proposta de Regió: els ajuntaments i la Diputació. A Tempere, les coses els van anar bé perquè varen saber fer funcionar l’anomenada triple hèlix: la universitat, el govern i els sectors industrials. En aquest artefacte que gira, si una pota falla, el dispositiu no rota o ho fa amb dificultats. Em consta que fora de les nostres terres, l’anunci de la Regió del coneixement va fer pensar a alguna gent que, per fi, el sud reaccionava i deixava de ser la part del territori de Catalunya poc cohesionada i necessitada de marcar línies estratègiques de futur. Com diu la dita: cal fer un cop de cap. 

*Josep M. Martí (Reus, 1950, és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.