Els guanys de la banca i la butxaca del poble

Dia rere dia anem coneixent els comptes de resultats de la banca. I la cosa funciona; van amunt, cada trimestre guanyen més que l’anterior i els resultats creixen progressivament, com les carbasseres a l’hort dels pagesos. En altres temps era molt freqüent oir la frase de boca dels que manaven, «España va bién». Ara es repeteix i novament es diu, altre cop pels que manen, amb paraules diferents, expressions amb el mateix significat; l’economia espanyola tira com una locomotora i pot arribar a créixer per sobre del 3%.

Per a uns, els que manen, les coses van bé, i paradoxalment de les classes mitjanes per avall, a tots ens va pitjor. Ens arriben els mateixos diners o menys, mentre que els impostos han pujat, les retencions dels nostres sous o pensions són superiors. I, encara pitjor, són molts els que ho han perdut tot. La feina, la casa, la parella, l’estimació, l’autoestima... anar a Càritas a buscar menjar per poder alimentar els fills. Molts el que s’han sentit perseguits pels bancs, angoixats per tot allò que els podia caure damunt, hores, dies, setmanes sense dormir, totes les hores que un té son i quedar despullats davant d’un futur incert.

Però els guanys de la banca s’incrementen, augmenten diàriament. Els seus directius, per allò que saben com muntar-s’ho, a final d’any disposaran d’unes «bonificacions» i «bonificacions extra» que fan eixorivir els més eixerits. Uns, per tant, augmentaran les seves entrades mentre que la majoria, les disminuiran.

I el més greu de tota aquesta història és que els contribuents, els poquíssims que hi surten guanyant i la gran majoria que en sortim perdent, tots plegats, tots a una, hem contribuït en regalar uns diners a aquests bancs que són tan superlatius, dirigits per tan savis, tan espavilats i tan bons gestors, que incrementen majestuosament els seus beneficis.

Per obra de l’Esperit Sant es van netejar els seus passius incobrables, i agrupant-los tots dins una recipient de treure’n el que es pugui hom va crear el «banc dolent». Aquesta unió d’escòria d’agrupar fallits i morosos en una sola mà, està dirigit per uns senyors que encara continuen perdent més diners però incòngruament ells cobren sous astronòmics.

Alguns directius amb més de 80 anys, membres del seu consell d’administració que, segons hom diu, hi acudeixen un cop per mes, perceben unes gratificacions que multipliquen per vuit el que més cobra dels pensionistes de l’Estat espanyol, i que a la vegada es complementen amb altres «portes rotatòries», a més per més inri segueixen cobrant pensió de jubilació que els pertoca. I aquí tots es queden tan frescos!

Espanya és un país on, davant d’injustícies i irresponsabilitats tan flagrants, els que manen mai els cau la cara de vergonya. Ben al revés; segons ells són els millors i ens han salvat a tots de no caure dins un pou sense sortida.

La botiga del costat, l’empresari que no li van deixar un préstec per manca de garanties, no li van renovar el descompte de paper o l’autònom que el negoci no li ha funcionat, ha hagut de tancar, sense cap ajuda de l’Estat. Molts d’ells amb una petita ajuda només de des de qualsevol d’aquests bancs hauria pogut sobreviure i ajudar a l’economia conjunta a continuar produint, pagant impostos, seguretat social dels seus treballadors i mantenir viva la seva explotació.

Als bancs se’ls han donat milers de milions i a la gent que fa funcionar l’economia i han pagat els diners que els ha salvat, no solament no se’ls ha ajudat sinó ben al contrari. La majoria dels cops se’ls ha acabat d’enfonsar quan amb una petita empenta, alguns d’ells, se n’haurien sortit.

Uns tractes tan diferents entre uns i altres fan del nostre un país dels més desiguals dels que existeixen al món terraqüi. Una Constitució que es fa servir d’una forma o l’altra i vet aquí que s’aplica davant la corrupció, els jutges, els fiscals, no donar a conèixer llistes de corruptes, i ajudar a alguns bancs per tapar «vergonyes» pròpies i alienes, segons conveniències d’alguns ministres, sempre això sí, dotats d’una veritat absoluta i una saviesa sobrenatural. Tot el que surt del seu àmbit, tota la resta, som persones mediocres que mai hem fet res bé.

I paradoxalment aquesta economia que funciona com locomotores, segons la seva versió, arriba a l’extrem de proposar el ministre De Guindos, que sembla fou el pensador d’aquestes extraordinàries desigualtats, per comissari d’economia d’Europa.

Si el 99% dels espanyols hem sortit perdent i només molts pocs han sortit guanyant, entre ells els bancs, penso que anem pel mal camí. Prefereixo que personalment no perdi res més i que gent de tanta categoria no decideixin pel futur meu i dels meus fills.