Els independentistes fan de bons

Si els moments que viu Catalunya fossin el guió d’una pel·lícula de bons i dolents, el públic de la sala aniria a favor dels independentistes. Totes les escenes semblen pensades per portar l’espectador al bàndol de l’estelada. Hi ha un objectiu èpic (la independència d’un país). Hi ha una petició incontestable (poder votar). Hi ha els primers màrtirs (Artur Mas i companyia). La litúrgia també acompanya (l’emotiu cant d’Els segadors al Parlament). Fins i tot hi ha hagut un moment de tendresa quan la diputada Àngels Martínez (històrica del PSUC ara a CSQP) ha retirat les banderes espanyoles que els diputats del PP havien penjat als seus escons. Enfront de tot això, ¿on és el projecte d’una Espanya integradora que engresqui Catalunya? El gran argument dels unionistes, després de passar el ribot a l’Estatut, ha estat el bastó del Tribunal Constitucional i les clavegueres de l’Estat. A sobre, l’actor estrella és García Albiol que, en comptes de parlar, mastega, i l’únic que sap dir és que «aquellos que se salten la ley pagarán las consecuencias».