Els mercats centrals, davant una oportunitat històrica

Precarietat a Reus. Els dos de la principal ciutat comercial del Camp han de fer front a la seva transformació, si no volen desaparèixer a mitjà termini. La remodelació física, l’adaptació horària i la promoció, principals reptes

18 febrero 2019 11:34 | Actualizado a 18 febrero 2019 11:37
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

A mitjan any passat va reobrir les seves portes, després d’estar molt de temps tancat per reformes, el Mercat de Sant Antoni de Barcelona. Es tracta d’un dels 39 de què disposa la ciutat i probablement és el que tingui una superfície més gran.

L’Ajuntament de la capital de Catalunya hi ha invertit 80 milions d’euros, els quals han servit també per regenerar urbanísticament el barri on pertany. Fa poc el vaig visitar amb un cert deteniment i vaig poder comprovar la qualitat de la feina feta, ben visible tant a les parades d’alimentació, com a les de roba, com a les que ocupen els encants.

Confesso que sóc home de mercats, vull dir que en sóc usuari habitual; penso que són una bona carta de presentació d’una ciutat. Quan viatjo a qualsevol lloc d’aquí o de fora, és un dels indrets que visito primer. Al llarg dels anys m’he anat adonant que arreu s’han actualitzat  i la majoria són molt més moderns i eficients.

El comerç al detall ha perdut molt de pes, per culpa bàsicament de les grans superfícies i de les franquícies. El botiguer clàssic està desapareixent amb motiu de les circumstàncies adverses que se li han presentat en els darrers anys. 

L’únic lloc on encara aquesta figura professional és rellevant és als mercats; per exemple, al de Sant Antoni totes les parades porten noms o cognoms de persones; la seva moderna web mostra més que els espais, les cares dels seus responsables mostrant orgullosos els productes que venen.

Barcelona fa anys que remodela mercats i inverteix diners que tenen un retorn que no és econòmic, sinó social, cultural i ecològic; però aquesta política de modernització exigeix que la gent que hi ven hagi de fer un esforç personal i una aposta clara: donar més bon producte que mai i adaptar-se als nous canvis de la demanda, obrint de dilluns a dissabte, de nou del matí a nou del vespre. 

La darrera experiència en aquest sentit la tenim el Mercat Central de Tarragona. La seva remodelació ha suposat una inversió de 47 milions d’euros i ha servit per crear vuit locals comercials, quaranta punts de venda i un pàrquing.

També han ampliat horari i els paradistes han arriscat i molt: en llocs on  abans hi havia tres persones venent, ara n’hi ha vuit. I en general estan contents. El Mercat ara és modern, es pot anar a comprar a tota hora, les vendes han augmentat i no ha perdut el caràcter de proximitat que sempre ha tingut.

I a Reus? Doncs la principal ciutat comercial del Camp té dos mercats en situació precària: un a punt de tancar (el Carrilet) i l’altre (el Central) que es va buidant a poc a poc. Sorprèn que una plaça de la tradició de la reusenca estigui en aquesta situació. No cal ser un gran expert per adonar-se on estan les claus d’un canvi que es fa cada cop més necessari: la remodelació física de l’espai, l’adaptació horària a les necessitats d’una clientela que ha canviat i la promoció del servei que dóna.

Al segle XXI els mercats no són només un negoci per als qui hi venen i per als ajuntaments que recapten impostos, són essencialment un servei públic. Els paradistes s’han convertit en els únics botiguers que trien allò que volen vendre, que garanteixen amb el seu prestigi els productes que entren a les nostres bosses.

A mi m’agrada, per exemple, quan em diuen de quin poble són les carxofes o d’on prové la carn, o si han fet ells mateixos la llonganissa o de quina manera han dessalat el bacallà. Són els darrers testimonis de la cultura alimentària autòctona i fan la feina de donar valor a alguns dels pocs productes naturals que encara podem comprar.

Els mercats de Reus necessiten inversió i una estratègia de canvi i de modernització que ha de ser impulsada per l’Ajuntament. I cal també el compromís dels paradistes de deixar la posició defensiva i passar a l’atac.

En un món de comerç despersonalitzat, ells són una de les poques esperances que tenim per humanitzar-lo; si es rendeixen i no arrisquen, tot el que han construït amb el seu treball al llarg dels anys acabarà no valent res.

 

Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.

Comentarios
Multimedia Diari