Els mitjans i la confusió

El que podríem denominar la «crisi catalana» té en els mitjans de comunicació un dels actors més determinants en la construcció del relat sobre el que està passant. Segons els autors Hallin i Mancini, Espanya, conjuntament amb altres països europeus mediterranis, respon a un model de sistema mediàtic caracteritzat per la tendència a la politització dels mitjans, amb paral·lelismes gairebé simètrics entre els plantejaments de determinats actors polítics i determinades línies editorials. 

Aquesta politització, a més a més, s’estructura entre dos pols ideol00ògics amb pocs punts de contacte i, en tot cas, aquells actors mediàtics que intenten mantenir una «equidistància» entre els dos pols en conflicte perden quota de mercat. 

El bipartidisme polític que ha regit l’Estat, i que està començant a esquerdar-se, és el que ha marcat aquesta polarització política i també mediàtica. Aquest fet implica que els relats que s’han fet sobre la realitat responien a marcs molt estables on el lector/espectador/oient sabia molt bé on era i què estava consumint sense massa complicacions. 

A Catalunya la diversitat de línies editorials és més àmplia perquè a l’eix esquerra-dreta s’hi afegeix l’eix nacional. Però el conflicte català ha generat que es posin en tensió tots els eixos sobre els quals es situen els mitjans de comunicació i apareguin interpretacions de la realitat social i política que ja no es mouen en el camp de la predicibilitat. D’aquí que una portada o un editorial de diaris tradicionalment considerats progressistes desconcerti als seus lectors habituals, o la decisió d’un rotatiu catalanista i proindependentista de no incloure publicitat institucional «il·legalitzada» per evitar el seu tancament provoqui una allau de protestes i donades de baixa de la subscripció.

Aquesta situació d’imprevisibilitat en com els mitjans tradicionals reaccionaran i emmarcaran la realitat política i social ha estat encara més evident les dues darreres setmanes. La reacció judicial i policial del govern espanyol de fa uns dies ha suposat un canvi del relat on s’ha desplaçat l’eix nacional a una mobilització molt àmplia i de molts colors polítics que advoca per a la defensa de drets civils i de la qualitat democràtica.

La recerca de paraules, metàfores i argumentacions que ajudin a fer entendre una situació tan ràpidament canviant sense perdre la identitat de marca de cada mitjà ha generat la sensació que patim un excés de columnes d’opinió i peces interpretatives que actuen com a «trinxeres» en el que ja popularment es coneix com «la batalla pel relat». I d’aquí que la relació política-mitjans de comunicació sigui gairebé simbiòtica. Que consti que dic política-mitjans i no política-periodisme. De fet, els professionals que pretenen fer la seva feina es troben amb problemes per fugir de la «trinxera» politicomediàtica, com bé denunciaven Mònica Terribas i Jordi Évole en la lectura d’un manifest del Grup Barnils a favor de la llibertat d’expressió la setmana passada a Barcelona.
De fet, si ja és prou confusa de per si la situació –amb el garbuix de conceptes jurídics i joc de competències– les xarxes socials contribueixen a un excés d’informació que actua d’un mode reactiu gairebé salvatge, sense filtres entre continguts periodístics, institucionals, propagandístics, humorístics i fins i tot inquietantment «tormentosos».

Tota aquesta informació, a més a més, apareix sense context i, en la mesura que un professional de la informació no la verifica, no està contrastada. Però tot i que en alguns casos, els missatges que circulen per WhatsApp, Twitter i Facebook provoquen més confusió que una altra cosa, també hem de tenir en compte que sense les xarxes, i des del 15-M com a laboratori de la mobilització virtual/presencial- probablement, el grau de coordinació, debat i participació política de la ciutadania, en molts casos al marge dels partits, no seria pas possible.

Potser una bona recomanació per sobreviure informativament a aquests dies convulsos seria només seguir i compartir o retuitejar fonts fiables, evitar difondre continguts que puguin generar alarma sense que aquests estiguin verificats i, en cas de dubte, esperar uns dies per veure que no hi ha desmentits respecte a algun fet. També, potser, evitar un excés de continguts d’opinió –tertúlies televisives hiperventilades incloses– i si de tant en tant sortim a prendre l’aire i mirar el que sigui que no sigui una pantalla, tampoc aniria del tot malament.