Els morts que no compten. els embarassos, els parts o la tisi maten sis vegades més que les bombes

Invisibles. Tot i que de tant en tant sentim parlar de víctimes del conflicte afganès, els recomptes es limiten als morts per bombes i bales. Però la guerra mata molt i de moltes maneres. I totes tenen textura, forma i dolor.

16 marzo 2018 10:50 | Actualizado a 17 marzo 2018 12:27
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Cada any, Nacions Unides treu un informe sobre les víctimes civils del conflicte afganès i aleshores tots els periodistes corren fer si fa no fa la mateixa crònica de cada any. Canvies els números, dius si han pujat un 5% o baixat un 9% i retoques alguna cosa del context. I au, fins a l’estiu, que arriba l’informe de primera meitat de l’any i tornem-hi. L’any passat hi va haver a l’Afganistan unes 10.000 víctimes civils, de les quals unes 3.000 persones van morir. Segur? Aquest informe de què tots els mitjans parlen (feu un Google, feu) es refereix als civils que malauradament són víctimes de mines, bombardejos, focs creuats, cotxes bomba i tota la panòplia d’horrors que portem almenys disset anys veient a la tele

La part de l’iceberg que no es veu

Però i si us dic que la tuberculosi, això tan antic, mata quatre cops més? O que ser mare, o intentar-ho, mata cada any milers de dones? Quantes? Aquí està el quid de la qüestió, com diria el meu amic Mingo. El tema és que aquestes ni les comptem, o bé, sí que alguns ho intenten però amb resultats tan diversos com 4.000 o 12.000, segons els interessi o no el discurs de l’Afganistan va bé.

Ja veieu, simplement els embarassos, els parts o la tisi maten igual sis o set vegades més gent a l’Afganistan que les bombes, però aquestes o no es compten o quan es fa difícilment arriben a cap mitjà generalista. Vaja, que ni ens n’assabentem.

Un sistema sanitari devastat

Que no hi ha hospitals? Bé, no n’hi ha prou, ja no n’hi havia als anys setanta quan aquest país es va començar a enfonsar en l’horror, en part empès pels veïns propers i no tan propers. Però ja imagineu què li fan quatre dècades de guerra a un sistema sanitari, oi? I no només parlem d’hospitals, també de metges, d’infermeres o de llevadores. O de l’equipament més bàsic, o de material quirúrgic o medicaments.
Però i si a més l’hospital on vols anar a donar a llum està a l’altra banda de la línia del front i els que hi ha al post de control no vol deixar passar el cotxe? Sí, als hospitals arriben els cadàvers de dones embarassades que s’havien dessagnat simplement perquè el cotxe havia estat retingut tres o quatre hores pel sodat de guàrdia.

Això és el pa nostre de cada dia. Aquí la majoria de gent et pot explicar una història així a la seva família. Tots els que teniu fills o bebès a la família, us imagineu que simplement anar a la clínica us posés en risc de mort? I això té solució?

Bé, un humil reporter difícilment ho pot saber. Però, si més no, sí que després de disset anys vivint de prop l’Afganistan em sembla que quaranta anys de guerra no s’arreglen amb més soldats.

Ja ho deia el Charlie Wilson

Hi ha una pel·lícula que porto anys recomanant a tothom que em pregunta pel que passa a l’Afganistan: La guerra de Charlie Wilson. Més enllà del plaer que sempre dona veure en acció el James Stewart modern, és a dir el Tom Hanks, aquesta dramatització de la història real dóna al clau en una última escena que de vegades passa desapercebuda: després d’haver aconseguit que el govern nord-americà posés milers de milions per ajudar els rebels islamistes a derrotar l’imperi soviètic, el bo d’en Charlie és incapaç d’aconseguir cinc milions, ni un, per muntar escoles o hospitals.
Això era a finals dels vuitanta, fa gairebé trenta anys. No us avorriré amb més números sobre el que han costat les eines de destrucció i el que (no) s’ha invertit en construcció. Segur que això ho heu sentit, és com una lletania que es repeteix, i així portem tot aquest temps. I malauradament no sembla que hagi de canviar.

 

Periodista. Periodista tarragoní especialitzat en informació internacional. Durant 15 anys va cobrir informació de l’Orient Mitjà i el sud d’Àsia per a diversos mitjans catalans i estatals. Actualment és responsable de comunicació de Metges sense Fronteres a l’Afganistan.

Comentarios
Multimedia Diari