Els nostres patrons o com la política s'ha servit de l'església per manipular a tort i a dret

A dreta llei, hauria de parlar del caos barceloní. Mentre Ada Colau surt de festa o entra en batalles intranscendents a Twitter sobre si Irene Montero s’ha de depilar o no les aixelles, la ciutat esdevé una barreja de pel·lícula de gàngsters i de sèrie barata de zombis. El Cap i Casal és ara mateix un cau de porqueria, de gent incívica, amb 300 furts diaris (cada cop més violents), tiroteigs, violacions i tota mena de disbarats la llista dels quals fóra interminable enumerar.

Per tant, mentre Barcelona s’enfonsa entre el crim i la pudor, he decidit canviar de parer i parlar-vos dels dos copatrons del meu poble: sant Abdó (o Abdon) i sant Senén, patrons dels pagesos i els hortolans a la Catalunya nova, molt abans de sant Isidre (sant Galderic n’era, però a la Catalunya nord i parts de les comarques pirinenques del sud).

Si bé sant Isidre ha fet fortuna fins al punt que hi ha un grapat d’entitats i cooperatives agrícoles que duen el seu nom, el cert és que (oh sorpresa!) també va ser una imposició castellana.

L’advocació pagesa havia de ser per força un sant de Madrid, seu del nou poder reial

Felip II de Castella, el de la desfeta de l’armada invencible i responsable de tres crisis econòmiques notables, a la segona meitat del segle XVI, va començar una fèrria política unificadora quan va fixar la residència reial i la seva cort a Madrid i va esdevenir també rei de Portugal.

Una part de la fal·lera per construir una Espanya que aleshores encara no tenien del tot clara implicava també que tothom tingués els mateixos patrons. Els pagesos van ser els primers a rebre l’espanyolització.

L’advocació pagesa havia de ser per força un sant de Madrid, seu del nou poder reial. Però com que no n’hi havia cap, se’l van inventar. Hi havia una llegenda oral del segle XII d’un tal Isidro que feia miracles, que ni tan sols era de Madrid, però la corona castellana va pressionar fortament el Papa per aconseguir el seu objectiu. 

En plena Guerra dels Trenta Anys, Felip III, fill de l’anterior, igual de sòmines i de malgastador, màxim defensor del catolicisme, va aconseguir que el ‘madrileny’ Isidro fos, en un temps rècord, canonitzat el 12 de març del 1622.

La butlla de canonització no va ser publicada fins cent anys després, el 1724. És a dir, no és fins passat el nostre desastre del 1714 que els pagesos catalans no comencem obligatòriament a tenir sant Isidre per patró, tot i que aquest patronatge el Vaticà no l’ha reconegut oficialment fins al 1960.

Vet aquí un nou greuge als afegits als 300 anys d’ignomínia castellana. Per tant, com a copatrons de Vilallonga del Camp i de molts centenars de pobles des de Barcelona fins al País Valencià, cal reivindicar sant Abdon i sant Senén (juntament amb sant Galderic) com a patrons de la pagesia catalana. 

Sant Nin i sant Non haurien de ser reivindicats i tornar a ser els nostres referents

Dos sants que eren prínceps perses, sacrificats al circ de Roma sota la persecució de l’emperador Deci (els hi van llençar dos lleons i quatre óssos, que no se’ls van cruspir, sinó que els hi feien festes i per això els van acabar escapçant, que és com s’enllestien molts martiris aleshores) i que sempre han acompanyat sant Martí, el primer patró de la noblesa i de Catalunya abans de sant Jordi (moda que va introduir el rei Pere el Cerimoniós).

Com és que dos sants nobles passen a ser patrons de la pagesia i com és que sempre acompanyen sant Martí? És quelcom que els historiadors encara no han aclarit.
El cas és que, lluny de tota fal·lera agnòstica ara tan vigent, sant Nin i sant Non haurien de ser reivindicats i tornar a ser els nostres referents. I s’haurien de tornar a beneir el dia de la seva festa (30 de juliol, en plena canícula) les candeles verdes (el color de la pagesia) per tal que s’encenguessin en cas de pedregades i tempestes i plagues, que és d’allò que protegien popularment aquests dos sants.

Sant Isidre és un nouvingut ficat a la força. Si fa no fa com Ada Colau (o qui us penseu que mou els fils al seu darrere?). No coneixem cap miracle important de sant Isidre a casa nostra ni que hagi fet res per salvar la nostra pagesia. De la mateixa manera que Ada Colau no fa res per salvar el Cap i Casal del desastre.

* Periodista i escriptor excèntric. Periodista i radiofonista de formació tradicional, quan aquesta professió era un ofici i no un títol universitari absurd. Nat a Vilallonga del Camp, vila reial que té l’honor de tenir dues cartes de població: l’atorgada pel rei Alfons I, el Trobador (1188), i posteriorment pel seu besnét, Pere II el Gran, (1279/1285). Dos reis del Casal de Barcelona, de quan Catalunya tenia lleis, usatges i constitucions pròpies i Espanya no existia.