Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Els pecats de sempre

Altra vegada els pecats de sempre. Catalunya fraccionada per les ambicions d´uns polítics
Whatsapp

Tot acudit respon a una realitat, i aquell que diu que “a Catalunya som pocs però mal avinguts” té tots els components de la sàtira àcida. És cert i no ens volem adonar massa, no fos cas que ens agafés una forta depressió.

Actualment, avui per avui, aquesta dita recupera tota la seva crudesa: Unió Democràtica navega en solitari –molt ufana, això sí- cap a l’huracà que l’enviarà al fons dels mars, i per altra banda, Esquerra Republicana dóna per fet (Tardà dixit) que ja no es tracta de fer eleccions per a saber si es vol o no independència, sinó per a qui liderarà el procés. Al bell mig queda Convergència Democràtica, cada cop més sola en el fet de tirar del carro d’un procés al que li cal que tothom sumi les seves forces.

Veure aquesta setmana Artur Mas per televisió explicant què en pensa de tot plegat ha produït la impressió del líder que a cada bugada perd un llençol. Mas ja ha deixat clar que hi ha una massa social molt important que ha reclamat tant la independència com el dret a decidir, i que no pensa tant en els partits egòlatres que només volen “tocar cuixa” de poder, sinó en aquesta enorme quantitat de catalans als que ara se’ls hi demana que votin dins un ventall de possibilitats (tantes com a partits) que es podrien agrupar en dos blocs: els que volen i els que no volen la independència.

Altra vegada els pecats de sempre. Catalunya fraccionada per les ambicions d’uns polítics. Aquesta manca d’entesa és justament el que més anima als partidaris de seguir dominats per l’actual Estat espanyol. Aquí ningú es vol sacrificar en benefici dels interessos del país. Tothom vol ser líder d’alguna cosa, manar. Reconec que Artur Mas ha dit i repetit que ell és l’excepció, que renuncia a tot per tal que les coses es facin amb cara i ulls. Però de la resta de polítics, tots volen el poder. I han triat un camí que només portarà –probablement- a que tot segueixi igual, especialment igual de malament.

Sembla que hi ha intenció de revifar durant l’estiu l’argumentari independentista, per tal que la gent que s’ha desinflat darrerament recuperi i refresqui els motius que fan reclamar a una gran quantitat de catalans que es vol navegar en solitari dins l’enorme flota de la Unió Europea. Aquests motius, al meu veure, es resumeixen en quatre punts:

Primer, no es vol fer una ruptura enemistosa amb Espanya. A Catalunya s’estima Espanya (encara que no a les seves classes dirigents), es vol ser un bon veí, un amical veí. Qui ho pinta com una baralla, no coneix als catalans.

Segon, les desigualtats socials, la manca de justícia social i els problemes que es pateixen –i es pateixen a tota Espanya- es podran solucionar molt millor des d’una Catalunya moderna, en solitari, sense les pressions fiscals que es pateixen i amb una política social oberta, integradora, i afavoridora dels més febles. Catalunya ha estat durant dècades la regió més acollidora i integradora d’Espanya; això és un fet irrefutable del tarannà català, barreja de tantes cultures. Tercer, Catalunya és un país europeista i europeu. Un dels pocs països de l’arc mediterrani que no plantejaria problemes a la Unió Europea. La UE, que és un ens polític, està més preocupada pel futur d’una Espanya sense Catalunya. Catalunya té futur. L’ha tingut sempre, malgrat els tres segles de desgavells governamentals d’Espanya.

Quart, la història. Cal conèixer el nostre passat, com ha estat Catalunya a través dels segles, com va perdre la seva capacitat d’autogovernar-se. Com sempre, durant els tres segles dels decrets de Nova Planta, Catalunya no ha acceptat la situació dominant, per conquesta de guerra, del regne de Espanya.

A banda d’aquests eixos argumentals, cal remarcar que hi ha una oposició dura, carregada de falsedats, contra la independència. Especialment un argument econòmic: que els catalans sortirien perdent econòmicament. A banda de ser absolutament fals, hi ha una dignitat que està per damunt de quatre bitllets.

La miopia, l’ambició i una cobdícia política impròpia estan fent que cada partit, en comptes de sumar, sembla que busqui dividir. Els pecats de sempre. El que passa és que aquesta vegada poden causar un fraccionament de la ciutadania que molts llegiran negativament. En conseqüència, si en aquestes eleccions el resultat no fos prou clar, que no es culpi als votants, sinó als polítics que no han sabut ser generosos amb el país ni sacrificar cap de les seves ànsies personals.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También