Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Els tres esglaons

Tarragona, com a capital, també sap assumir les càrregues i les servituds que aquest títol comporta

Ponç Mascaró Forcada

Whatsapp

Fa més de 25 anys que es va constituir la Mancomunitat de Municipis per a la gestió de residus urbans mitjançant la incineració i obtenció a la vegada d’energia elèctrica, no només pel seu propi consum sinó també per a la venda a la xarxa elèctrica del sobrant. Està constituïda pels municipis de Tarragona, Reus, Vila-seca, Salou, Cambrils, Valls, Constantí i la Canonja, com a conseqüència de l’aparició de municipis nous com a membres. Però a més presta serveis a altres ajuntaments.

Cal dir, amb una certa ironia menorquina, que cap Ajuntament va reclamar que aquesta infraestructura s’instal·lés al seu terme municipal. A tothom li va semblae perfecte que fos al terme de Tarragona. Per dir-ho més clar, la seu d’aquest servei tan bàsic i tan important per a tots no va ser tan discutida com la seu per exemple de la vegueria, que podem anomenar com a vegueria minvant de Tarragona, després d’aparèixer la de les Terres de l’Ebre i ara sembla que també el Baix Penedès. És a dir, que la seu de la Mancomunitat de residus, per tant, no és minvant sinó que és de lluna plena.

Valorin per tant les ciutadanes i ciutadans de tot el territori que la ciutat de Tarragona, com a capital, també sap assumir les càrregues i les servituds que aquest títol comporta. I SIRUSA, la societat de la mancomunitat que gestiona el servei i de la qual parlarem a partir d’ara, sí que compleix el seu feliç XXV aniversari. Perquè un servei públic, sobretot si és nou, funcioni, és necessari poder superar tres esglaons. El primer és tenir una idea política bona, el segon és trobar la solució jurídica administrativa adequada i el tercer és que hi hagi un equip de persones que funcioni i que la portin a la pràctica. I especialment que sigui capaç de mantenir-lo i millorar-lo al llarg dels anys.

Doncs bé, en el cas de SIRUSA s’han donat aquestes circumstàncies de manera favorable. Quant a la idea inicial per resoldre el greu problema dels residus urbans, es va pensar en una mancomunitat, per poder ajuntar els municipis i així sumar i que fossin més rendibles els mitjans. I es va pensar en una mancomunitat perquè és una entitat amb una representació indirecta, és a dir, els seus membres no són elegits pels ciutadans i ciutadanes, sinó que ho són pels ajuntaments d’entre els seus regidors i alcaldes. Això possibilita que s’allunyi de la lluita política directa com també passa en certa manera als consells comarcals i diputacions. En campanya electoral es parla poc de mancomunitats. I tot això provoca que tots els esforços, i a més amb harmonia, es dediquin a la gestió del servei.

Però la Mancomunitat podia escollir la forma de fer la gestió, és més, podia fer-la de manera molt directa, sense cap òrgan interposat, o mitjançant una concessió administrativa, etc. Però es va escollir la fórmula d’una S. A. Val a dir que com a professional director de l’expedient, i en general és així respecte als membres dels anomenats Habilitats Estatals, o sigui secretaris, interventors i tresorers, mai hem estat grans admiradors de les S. A, perquè als anys 80 i principis dels 90 vèiem com servien més bé per no tenir els serveis que prestaven aquestes societats, el control tan rigorós com tenia un ajuntament, ja que passaven a regir-se més que pel Dret Administratiu, pel Dret Mercantil i pel Dret Laboral. És el que la doctrina ‘administrativista’ del moment va anomenar com «la fuga del Derecho Administrativo». I el temps ens ha anat donant la raó i els problemes en altres societats i indrets han anat arribant.

Doncs si aquesta era l’opinió professional, per què apareix SIRUSA i la creem i l’assessorem? Per dos motius: el primer, pel mateix que hem dit de la Mancomunitat, és a dir, seria també i des d’un punt de vista politicoadministratiu una societat anònima indirecta, diguem-ho així, és a dir no es refereix només a un municipi, amb la qual cosa es treia també del dia a dia local. Però és que SIRUSA no solament va ser supralocal, sinó que a més a més va tenir un cert caire estatal des del moment que el Ministeri d’Indústria, mitjançant l’IDAE, va participar a la societat, per tant encara era més de gestió.

Però hi faltava el tercer esglaó, és a dir, la gerència i l’equip humà. I francament els primers temps no van ser gens fàcils ni brillants. El president era l’alcalde de Tarragona i aquest articulista, el secretari de la Mancomunitat, i ens vam trobar amb uns problemes molt greus de gestió i que en conseqüència ens començava a caure a sobre, diguem-ho també així, no solament la brossa de la ciutat sinó que fins i tot era pitjor perquè ens començava a caure la de tot el territori, sense saber molt bé què fer perquè no funcionava l’estructura com tocava.

Però resolts els problemes inicials i fets els canvis professionals necessaris, amb l’oportuna selecció de la gerència, el neguit inicial es va convertir en una bassa d’oli que encara dura. Amb SIRUSA al capdavant s’han fet millores de tot tipus, gestions també de tots tipus amb l’Estat i la Generalitat, no sempre fàcils per cert. Però quan la gestió pública es professionalitza, els resultats surten i es veuen.

Felicitacions, llarga vida a SIRUSA i per molts anys!

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También