Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Els tresorers dels partits polítics

Resulta impossible que el tresorer o el gerent no coneguin com arriben els diners al partit
Whatsapp

La transició política, en sortir de la dictadura, va ser possible gràcies a la valentia d’un president Suárez, agosarat i criticat pels sectors més dretans, però amb el suport del rei Joan Carles i d’una àmplia majoria de la societat espanyola. Pels catalans fou una gran victòria. De la foscor, de la repressió, de la imposició autoritària, passàrem a poder exercir allò que durant molts anys ens fou vetat.

I entre l’obertura i la continuïtat nasqueren els partits polítics i la Constitució que ens havia de guiar fins al moment actual. A les primeres campanyes electorals els voluntaris penjaven cartells, preparaven els locals per als mítings i la majoria dels actes sorgien esporàdicament pagats per la butxaca dels militants. Molt aviat aquelles campanyes gratuïtes mogudes pel voluntariat canviaren i s’anaren professionalitzant. Es necessitaven diners, cada cop més, per atendre les necessitats dels respectius directors de campanyes. I com sempre, com més se’n disposaven, més imprescindibles resultaven en quantitats superiors per les futures campanyes i, també, per atendre el finançament de cada partit.

Els tresorers i els gerents, conjuntament, tenien la missió de quadrar els comptes de cadascuna de les eleccions. Sobretot el tresorer, havia de ser un personatge molt proper a la direcció que disposés de total confiança i amb una honorabilitat manifesta. La qualitat d’honradesa havia de resultar immillorable per haver d’ocupar-se d’ocupar en aquesta delicada tasca.

Diners, que davant de tantes necessitats, s’havien de recaptar amb nous mètodes, algunes vegades sense atendre les mínimes precaucions que l’ortodòxia obligava. I d’aquí neixen els grans errors que des d’un càrrec tan important es poden cometre i es cometeren. L’important era recaptar, molts cops, cercant fórmules normalitzades i reconegudes com habituals que sortien de l’ortodòxia obligada i caient en l’amoralitat, la immoralitat i, fins i tot, contra la llei establerta. La majoria de les formacions polítiques trobaren els sistemes per accedir-hi. I més aquelles que per la força dels vots els donaven la possibilitat dels respectius governs i així podien evitar millor el control.

El recapte de diners, quan s’allunya de les fórmules escrites i legals, pressuposa que el seu factor conegui solament ell i només poquíssims altres personatges del partit com han arribat a llurs arques. I per l’obscuritat i la prudència per no ser descoberts han arribat a sorgir tants casos en la majoria sinó la totalitat dels partits que han disposat de governs sòlids i amb possibilitats d’aplicar-ho.

Pel que sembla les grans quantitats rebudes arribaven d’empreses que amb un tracte previ sabien quant i com s’havia de donar un cop se’ls adjudicava l’obra corresponent. I aquest fet es tracta d’una il·legalitat absoluta que davant de l’adjudicació d’obres on s’invertien quantitats ingents també la compensació arribava a ser proporcionalment molt gran. Milions d’euros estaven en joc, que el tresorer recollia i com que es tractava de ‘diners negres’, i per tant il·legals, s’havien d’amagar dins l’obscuritat i transferir a paradisos fiscals per no ser localitzats.

Els partits, com és natural, mai apareixen com a titulars dels comptes. No poden si estan dipositats a comptes ocults a indrets on hipotèticament mai no poden sortir a la llum. Testaferros i empreses fictícies han servit durant anys, pels casos que s’han anat descobrint, dels utensilis ordinaris d’aquestes transaccions. També hom explica les maletes que aportaven els adjudicataris i com a diners il·legals es destinaven a atendre pagaments, previ consentiment de les parts.

Però d’aquí neixen els problemes. El primer i principal és que el tresorer, davant l’obscuriment de les rebudes de diners i les seves pertinents col·locacions en indrets ocults, materialitzant-ho tot il·legalment, pot quedar-se part dels capitals. No dic que això sigui cert i sempre materialitzat per tots els factors. Però el que sí que està clar és que amb l’autorepartiment, i no quedant documents que expliquin les quantitats determinades, sí que resulta possible. Una part principal pot anar a parar a les arques del partit i una part, ni que sigui petita, per al tresorer.

El segon problema és complementari a l’explicat anteriorment de diners pagats en negre, rebuts per tercers i a vegades pels mateixos polítics per complementar els sous. Si són ‘negres’ no cotitzen els impostos corresponents.

I el tercer problema són els diners que els mateixos testaferros o empreses ficticis poden tenir a l’estranger a paradisos fiscals al seu nom però que realment siguin dels partits polítics i no seus. Tots aquests casos són ben coneguts per les direccions dels partits. Resulta impossible que el tresorer o el gerent nomenats pels corresponents comitès executius no coneguin con arriben els diners pagats per atendre despeses del mateix partit o fins i tot els diners en sobres que poden rebre ells mateixos i naturalment no s’han declarat l’IRPF corresponent a l’Hisenda Pública. Tota la corrupció es basa en una immoralitat ben palesa. Aquestes formes advertides anteriorment i moltes altres sorgides dels caps pensants per aconseguir el finançament dels partits polítics.

Tot això no per conegut com els darrers anys van apareixent arreu, no deixa d’enfadar tota la gent i més quan les desigualtats socials s’incrementen, les retallades pressupostàries als més dèbils també augmenten, els desnonaments es produeixin a diari, són gairebé 1.700 mil famílies que no tenen cap membre familiar treballant, i el poc treball que es crea es a precari.

S’ha de crear un nou funcionament. S’ha de començar des de zero però el pitjor del cas és una bona part de la societat no creu, ni pot arribar a creure els polítics que cada dia ens fan discursos dient el contrari del que han estat fent durant anys. Poden ser ells els promotors d’aquests canvis?

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También