Emmudir les campanes

Mals vents bufen per als campanars d’arreu. Una tongada de reclamacions judicials en contra del so de campanes que molesta a urbanites nouvinguts en l’últim tren, posen en risc la pervivència dels senyals horaris que, des de molt abans de la seva arribada, acompanyen amb complaença col·lectiva la vida quotidiana d’un poble. La condemna en el cas d’Hinojosa del Campo que, a més de fer callar la campana parroquial, obliga a indemnizar el demandant –un estiuejant esporàdic– per «danys morals», és de bojos. Per justificar la decisió, la sentència considera innecessari el «soroll» dels senyals acústics davant la proliferació dels diversos dispositius actualment a l’abast de tothom per saber l’hora en què viu.

Si algun jutge prou erudit i equànime no hi troba l’existència d’abús de dret i no capgira la tendència, veurem com a l’estil del dret anglosaxó la jurisprudència facilita la feina a jutges sense ganes d’escalfar-se el cap que tiraran pel dret en favor de l’interès individual de qualsevol passavolant desaprensiu amb ganes de fer la guitza per efecte mimètic en detriment del dret de tota una comunitat poblacional estable. El campanar és tot un símbol ancestral d’un poble o veïnat, no un testimoni mut, i el toc de les campanes, la seva veu, i aquesta excessiva facilitat amb què per qualsevol nimietat avui dia es permet accedir a la justícia que ho entoma tot sense filtre, l’està matant. La justícia és cega, i també coixa.

A Tarragona, tant de bo que el polèmic hotel de Ca l’Ardiaca a tocar de la Catedral (quin disbarat!), com en el cas de Girona en espera de sentència, no suposi la mort de la Capona. Entre uns que a tot li diuen soroll i també uns altres que a qualsevol cosa li diuen música, estem ben posats. Si alguna vegada se celebra el Dia de l’Orgull Estúpid, no cabrà ni una agulla al carrer.

Joan Aragonès

(Tarragona)