Empassant-nos el futur

Ahir, 29 de juliol, vam exhaurir tots els recursos naturals (aigua, fusta, minerals, peix, etc.) que el planeta ens ofereix per a un any. Amb el ritme de consum actual necessitaríem gairebé dos planetes cada dotze mesos, segons càlculs de l’organització científica internacional Global Footprint Network (GFN), una organització sense ànim de lucre, amb seu a Califòrnia. Segons la mateixa organització, els ciutadans espanyols necessiten els recursos de dues Espanyes per mantenir el nivell de vida que portem. Així doncs, fins a final d’any ens estarem empassant recursos que haurien d’assegurar el futur sostenible de les properes generacions d’éssers vius del món. L’any passat aquest dia va arribar a l’agost; el 2003, el 22 de setembre i el 1993, el 21 d’octubre. És a dir, que cada cop consumim a un ritme més vertiginós i enguany arribem a rècord. Felicitats, tots plegats.

Som la primera generació d’éssers humans que és conscient d’aquest fet i la primera a poder desplegar mecanismes per aturar-ho i/o revertir-ho. Les solucions que s’ofereixen ja són prou conegudes: ciutats més sostenibles (especialment pel que poden fer per reduir la dependència en l’ús de cotxes particulars); reducció del malbaratament d’aliments i reducció de la ingesta de carns i aliments ultraprocessats; reforestar, producció agrícola i pesca sostenible; alentir el creixement de la població humana; reduir la dependència en energia fòssil.  

Cada cop consumim a un ritme més vertiginós i enguany arribem a rècord. Felicitats, tots plegats

Amb això però, com amb gairebé tot, la polarització dels dirigents polítics mundials i dels interessos a qui serveixen és cada cop més clara: els més populistes, totalitaris, misògins, reaccionaris i dretans són els que no tenen cap problema en negar el canvi climàtic (i és igual el que diguin els científics). Al cap i a la fi, els seus líders neixen i creixen pensant que el món és el seu vedat particular i que tenen dret diví per explotar-lo sense mirar conseqüències locals o globals. I després hi ha la resta, amb més o menys urgència per emprendre accions (els espanyols, vist el que vam veure les setmanes passades al Parlament, no semblen adonar-se de la rellevància històrica de tot plegat o tenir gaire pressa... o vergonya, si som honestos). 

I tot això, és clar, amanit amb una vinagreta de notícies falses intencionades i un descarat intent de confondre la població, tot pagat amb petrodòlars i amb fons de les indústries més contaminants i supermilionaris que, a banda de tenir els lobbistes més agressius, també funden organitzacions i think tanks com el Hearlands Institute als Estats Units o el Global Warming Policy Foundation al Regne Unit. A Espanya els negacionistes són menys, però hi són i han arribat al Congrés de la mà de Vox. 

Les seves proclames (el canvi climàtic és mentida, els nivells del mar no pugen, el CO2 és bo, etc.) també han tingut més cobertura mediàtica amb uns mitjans generalistes i online radicalitzats, desvergonyits i partidistes. Si la seva concepció dels drets humans es circumscriu als drets propis (del seu grup: home, blanc, heterosexual, cristià), imaginem el que pot ser la preocupació pels fills dels altres o (valga’m déu!) els de les altres espècies amb qui compartim planeta. 

Els canvis globals comencen a casa, al barri, al poble, al municipi, al poble del costat, a la ciutat més propera

Ens trobem amb un repte global que requereix solucions globals en un moment en què cada cop més els països s’estan tancant, empetitint, ‘mesquinitzant’ (de mesquí). I això quan les conseqüències del canvi climàtic forçaran més població (precisament la que menys responsable és del problema) a abandonar els seus pobles, a buscar-se la vida a les grans ciutats, a altres països. 

Parlem de reptes globals i semblen enormes i de difícil resolució, però els canvis globals comencen a casa, al barri, al poble, al municipi, al poble del costat, a la ciutat més propera. Al juny vam patir el foc de la Ribera d’Ebre, i tothom va parlar de despoblació del camp, de la falta de suport als pobles, al sud. És una conversa que no s’hauria d’aturar ni s’hauria de quedar en paraules. És part del repte. 

* Periodista. Treballa a Metges Sense Fronteres, on cobreix diversos països d’Àfrica i Sud-amèrica. Abans va fer de corresponsal per a mitjans estatals a Sud-àfrica. Va començar com a periodista a Tarragona.