Empoderar el mandat. L’empobriment polític i mediàtic dels idiomes

A la literatura catalana que he anat llegint des de fa cinquanta anys, no em consta ningú que hagi ‘empoderat’, ni el verb figura a diccionaris de referència, però ara polítics i periodistes ‘empoderen’ pel broc gros. El substantiu ‘mandat’ sí que té jurisprudència lingüística, sobretot referida al temps i a la història. Però a la Catalunya ‘processista’ el ‘mandat’ és un ‘mantra’, paraula que tampoc no hem declinat fins fa quatre dies, perquè aquí, de tradició cristiana més que no budista, dèiem lletania o jaculatòria.

Assenyalar polítics i periodistes no és debades, perquè en ser dels principals usuaris públics dels idiomes, figuren en el rànquing dels qui contribueixen més a carregar-se’ls. Podrien fer tot el contrari, excepcions que confirmen la regla n’hi ha, i al nostre hàbitat mereixen l’esment de l’excel·lència els filòlegs Josep Bargalló i Josep-Lluís Carod-Rovira, que han ocupat els espriuanament ‘altíssims’ càrrecs de conseller primer i vicepresident de la Generalitat. En el dèbit, encara que sembla contradictori, hi haurem d’afegir alguns correctors i editors, de premsa i de llibres, que amb excés de zel i en nom d’una molt discutible intel·ligibilitat, basada en creure que la majoria dels receptors són justets, malden per esporgar els idiomes de paraules que consideren arcaiques, localistes o neologismes forçats. A mi em van corregir vol ‘domèstic’ per inacceptable anglicisme perquè l’anglès és tan poderós com la ignorància atrevida de qui no tenia ‘ni flowers’ que ‘domèstic’ ve del llatí. Només cal agafar qualsevol llibre d’un bon autor de la meitat del segle XX cap enrere, en català o en castellà, o un discurs parlamentari de la mateixa època, per veure tota la riquesa de vocabulari, de sintaxi i de retòrica que ens estem perdent. Esment especial per a TV3, una de les funcions de la qual era la difusió del català, i que sí, que efectivament ha fet i fa molt per estendre’l, però de vegades al preu de contribuir a empobrir-lo. És com si l’amplitud de share justifiqués el ritual del barbarisme. La promiscuïtat audiovisual ja arrenca de quan TVE va començar a fer programes en català. Salvador Espriu va ser entrevistat a un dels primers Vostè pregunta, de Joaquim Maria Puyal, febrer de 1984. 

Si els cal perpetrar un discurs polític o tertulià que ‘coli’, procurin sobretot aprendre a parlar estrany per a no dir res

Li van demanar unes paraules per a la prova de so. El tècnic li diu: «Em sent bé, senyor Espriu?» Espriu contesta, emprenyat: «El que escolto és un català molt mal parlat». El tècnic respon fent la seva feina sense immutar-se: «La toma és bona». Aquí la referència a Puyal és doble, per l’anècdota que predica la categoria, i perquè Puyal és dels periodistes actualment en antena que tenen millor domini de la llengua, i per fortuna pot contribuir a enriquir-la com a membre de l’Institut d’Estudis Catalans, com ho són entre altres Oriol Camps, Màrius Serra i Magí Camps. A la Real Academia Espanyola hi ha Luis María Anson, Juan Luis Cebrián i Arturo Pérez Reverte.

A l’altra riba de l’excel·lència, la palesa manifestació de la pobresa idiomàtica es camufla en paraules de moda. Les més forassenyades, les que provenen d’un llenguatge bèl·lic que estaria bé que no sortís del seu àmbit, i encara seria millor que no existís el seu àmbit. El ‘torpede a la línia de flotació’ és potser el símil més malbaratat; quan algú diu que tal o qual cosa ha estat un ‘torpede a la línia de flotació’ del que sigui, sap realment què està dient? Doncs està parlant de terribles morts massives al mar. També es ‘blinda’ més del que es van blindar les divisions Panzer, ara ho ‘blindem’ tot. Els ‘a por ellos’ i la conversió per elevació de l’adversari en ‘enemic’ van en la mateixa direcció prohibida.

Lèxic imprescindible a l’efecte: ‘agendar’, ‘diferit’, ‘posar en valor’, ‘publicitar’, ‘volàtil’, ‘tsunami’, ‘sinergies’...

En fi, si els cal perpetrar un discurs polític o tertulià que ‘coli’, procurin sobretot aprendre a parlar estrany per a no dir res, això és fonamental. Lèxic imprescindible a l’efecte: ‘agendar’, ‘calendaritzar’, ‘costures’, ‘diferit’, ‘gestionar’, ‘liquiditat’, ‘mapitzar’, ‘posar en valor’, ‘publicitar’, ‘sinergies’, ‘tsunami’, ‘tectònic’, ‘volàtil’... I, oidà, ‘empoderar’ el ‘mandat’. El meu amic Hug Banyeres, filòsof escolàstic, fa broma que es pot discutir que venim dels micos, però és indiscutible que hi anem. A compte d’emoticones, sigles, acrònims i escriptures automàtiques, jo afegeixo que potser sí que venim del jeroglífic, però segur que hi tornem.

 

* Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música.