Más de Opinion

En defensa de TV3, en defensa de la societat catalana

Responsabilitat. Els bons professionals de TV3 són els primers que haurien d’enderrocar la «muralla infranquejable» que s’ha creat entre la cadena i milions de catalans

Josep Carles Rius Baró

Whatsapp
Josep Carles Rius Baró

Josep Carles Rius Baró

Quan Jordi Pujol va presentar el tercer volum de les seves memòries, a principis del 2012, va mantenir una conversa amb els responsables dels diaris de Barcelona. Recordo que li vaig preguntar quina era l’obra de Govern de la qual es sentia més orgullós. Es va posar la mà a la butxaca i va treure la targeta sanitària: «De la sanitat per tothom». I en segon lloc? «Del que ha fet TV3 per la cohesió del país».

Vuit anys després, els seus successors governen a TV3 (a la Corporació i a la cadena televisiva). I què perdura d’aquell esperit inicial? La resposta més lúcida l’acaba de donar qui va ser el primer presentador del Telenotícies, en Salvador Alsius.

En una entrevista, el periodista recorda que «vam fer molts esforços per, a través del llenguatge, del to i dels temes, arribar a tots els racons del país... i ara la sensació que tinc, i és irremeiable, és veure com s’ha aixecat una muralla, ja infranquejable, en què hi ha una part del país que ni de conya miraria TV3 per res».

El diagnòstic és demolidor. No ve dels sectors que sempre han tingut a TV3 en el punt de mira, sinó d’una de les veus amb major autoritat professional per parlar-ne. I, a més, ho explica a un diari (Nació Digital) i a un periodista (Ferran Casas) fora de tota sospita d’espanyolisme. No val doncs l’espantall de «l’atac exterior». Fins i tot, Alsius s’avança al vell argument de la «legítima defensa», quan recorda «el debat sobre si cal o no compensar el que fan les televisions espanyoles, que és un escàndol. Tendeixo a pensar que no és el que hem de fer».

La propaganda ha envaït espais que haurien de ser del periodisme o de l’entreteniment 

Com hem passat d’aquella televisió que «cohesionava el país», a la «muralla infranquejable»? Com els successors de la vella Convergència malmeten l’esperit inicial? Com el partit que comparteix govern amb ells, ERC, ho permet? Com és que bloquegen sistemàticament la renovació de les institucions dels mitjans públics? Com és que el màxim responsable de TV3 no fa cas de les reprovacions del Parlament?

Una primera resposta seria que és una mostra més de la degradació política que pateix el país. O que és fruit del factor humà, de la categoria ètica dels qui governen avui els mitjans públics. O que és una estratègia per fidelitzar l’audiència, per guanyar cada mes, encara que la societat en pagui un preu molt alt. 
Perquè, com recorda Salvador Alsius, «el 20% d’audiència no val per a res si darrere d’això hi ha una barrera». O, potser sí que als responsables els hi val perquè busquen, precisament, aquesta barrera?

La «muralla infranquejable» existeix. Ho demostren les dades de consum de televisió del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), les enquestes internes de la Corporació o qualsevol anàlisi mínimament independent. I si és així, com hem arribat fins aquí?

En els últims anys, els responsables de TV3 han creat un univers simbòlic excloent, en el que milions de catalans no s’hi senten reflectits, o clarament rebutjats. Des del llenguatge fins als referents configuren una identitat molt reduccionista. I el que és més greu, una part de la realitat queda híper representada, mentre una altra es silenciada, sota criteris que no tenen res a veure amb el periodisme.

La propaganda (la difusió d’informació, idees o opinions amb la intenció que algú actuï i pensi d’una determinada manera) ha desplaçat el periodisme o l’entreteniment. Penso que una mirada mínimament objectiva a espais com Preguntes Freqüents o Està Passant (els dos, de productores externes) ens situen més en l’àmbit de la propaganda que en el terreny de la informació o l’humor. Per qualsevol persona que no comparteixi una fe cega amb els plantejaments que s’hi exposen, veure aquests programes pot resultar un ‘insult a la intel·ligència’.

L’expressió màxima d’aquesta deriva són els monòlegs de Pilar Rahola. En paraules de José Rodríguez, diputat d’ERC, Rahola «fa opinió de forma quotidiana sense que hi hagi els criteris de contrast i contrapesos amb visions alternatives» i recorda que «un analista d’informació requereix un cert rigor a la veracitat». D’això se’n diu propaganda.

TV3 té quasi dos mil treballadors. La immensa majoria excel·lents professionals. Ho demostren constantment en els informatius, en els reportatges en profunditat. La plantilla fa programes de veritable servei públic. Els seus comitès de Redacció i d’Empresa es pronuncien periòdicament de forma crítica sobre la deriva de la cadena. Però tot segueix igual.

Són precisament aquests bons professionals els que, amb l’ajuda de la societat que enyora aquella TV3 perduda, haurien d’enderrocar la «muralla infranquejable». En defensa de la societat catalana. En defensa de TV3.

Josep Carles Rius Baró, nascut a Valls, és president de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya i ha estat vinculat a mitjans com ‘Mestral’, ‘El Pati’, ‘La Vanguardia’, ‘El Periódico’, TVE, ‘Público’ o Eldiario.es. És doctor en Ciències de la Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’.

Temas

Comentarios

Lea También